L’escultura invisible
Ja ho saben: Salvatore Garau ha venut per 15.000 euros la seva escultura invisible Io sono. Es tracta d’una venda digital de la qual el comprador només n’obtindrà el certificat de garantia com a únic element tangible. L’entretenidor artístic ha venut un buit, un forat en la pantalla. Bé. A risc d’indisposar-me amb el gremi, l’assumpte em recorda Dennis M. Hope, que va facturar milions venent terrenys a la Lluna o Mart. O quan abans, a l’extraradi, es deia d’algú fulero i fantasiós: “Aquest té molta terra a l’Havana”. I em diran: ja el 1961 Piero Manzoni venia pots, numerats i firmats, amb els seus propis excrements coma merda d’ artista; però amb un argument sòlid: una crítica al mercat i una reflexió de l’ auto referencial i tat de l’ artista. Això, però, era una altra història. Art conceptual però de debò. No existien les xarxes i eren altres temps.
L’art contemporani en el seu vessant més frívol s’està convertint en una cosa semblant a un fons d’inversió, en l’adquisició d’un paquet d’accions d’un producte d’alt risc. Immaterial. La pandèmia ha precipitat el món occidental a una cosa que es preveia: un canvi d’època i una convulsió en l’ús, els costums i els vehicles d’expressió. I pel que fa a la creació i a la seva divulgació, és evident la clara submissió al gegant digital. I la consegüent claudicació davant banalitats amb presumpcions artístiques. En el fons l’economia digital menysprea l’artista i intenta dirigir el seu art comprimint el temps que els creadors necessiten per al seu procés creatiu, que és cada vegada més efímer. Escalfant, a més, el triomf de la mediocritat. Una crisi cultural? Un maridatge molt contemporani: cultura, diners i poder. L’era dels bilionaris i la tecnologia. Venda i revenda d’una cosa que no existeix. Esnobisme pur. L’art desdramatitzat.
Descaradament es busca la provocació fàcil, la repercussió mediàtica i el permanent renom a les xarxes. Advertint que, encara que no ho sembli, avui és més fàcil escandalitzar la societat i arribar a ella. Escoltin la banalitat dels rapers, mirin artistes de fires internacionals, escultures i pintures, muntatges ingenus amb pretensions de denúncia. Quincalles culturals per sortir al Telenotícies.
Però a Garau, i no només a ell, caldrà agrair-li que hagi estat capaç, online esclar, de vendre una escultura invisible, però, sobretot, haver posat en evidència l’estupidesa humana. D’estúpid a estúpid? No està malament. Digitalment, això sí.