Estancats en la nostàlgia
Quan l’editorial Barrett publicà en castellà Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig revisar la novel·la per actualitzar allò que hagués quedat desfasat, una dècada després d’haver-la escrit. Amb prou feines vaig haver de canviar res perquè res havia canviat: el preu dels lloguers encara era desorbitat i els sous, precaris; era impossible aconseguir estabilitat emocional si l’econòmica coixejava com un moble Ikea construït amb mans maldestres; la ciutat es feia nous retocs en una eterna operació estètica que fa que, cada vegada més, s’assembli a qualsevol altra. El 2008, mileurista volia dir pobre; el 2018, si guanyaves mil euros al mes, podies donar-te per satisfet. Actualment, els qui tenen un sou de 1.200 euros estan convençuts de pertànyer a la classe mitjana.
No és que sigui visionària. Simplement, s’ha parlat tant de la crisi com poc s’ha fet per superar-la. Amb un 39%, Espanya lidera l’atur juvenil a la Unió Europea. Com pot avançar un país si els trentins viuen a casa dels pares? Com es pagaran les pensions? Són temes recurrents a les tertúlies i les promeses polítiques, que encara no s’han solucionat.
La diferència entre els qui vàrem néixer amb la transició i els que ho feren als anys noranta no rau tant en haver tengut una infància analògica o digital com en l’ambient que es respirava aleshores. A falta d’un futur, la tendència és enyorar el passat. Idealitzar els vuitanta resulta il·lús, asseguren els qui perderen companys per culpa de les drogues. Però, després de la dictadura, els programes de la tele, la movida, la música, transpiraven ànsies de llibertat en tots els sentits. La bola de cristal (els dissabtes al matí, en realitat per a la gent que tornava d’after) ens ensenyava que “solo no puedes, con amigos sí”.
Els noranta viraren cap a l’individualisme. Espanya va bé, assegurava el president. Les coses es confongueren fins al punt que avui viatjar es considera un dret, i tenir un habitatge, un privilegi. Tenir implicaria retenir, creuen els nostàlgics d’una època que també va ser un miratge; obliden que els seus pares es quedaren sense feina abans d’acabar de pagar la hipoteca. Aquesta setmana han fet les proves d’accés a la universitat aquells que varen néixer quan jo m’obria camí al món laboral. Tant de bo entenguin, a diferència dels seus predecessors, que mirar enrere serveix per saber d’on venim i per fer un diagnòstic. Però no per voler tornar a un model que ens ha portat fins aquí, on continuam estancats.
Mirar enrere serveix per saber d’on venim i fer un diagnòstic, però no per voler tornar