No hi cap ni una agulla
Som a quatre passes del Camp Nou, un dels principals imants de Barcelona, però aquí no hi ha turistes, i no és que els hagi foragitat la pandèmia del coronavirus. Aquí hi ha un parell de nois provant de reparar una desballestada cafetera industrial en ple carrer, al davant un bar que ofereix menjars dominicans mitjançant un rètol de fusta pintat a mà amb ben poca traça.
Aquí, a la zona de la Florida, no hi ha lloc, ni reclams, per als turistes. Aquí no hi cap ni una agulla. La densitat de població és descomunal, malgrat que els edificis no superen les quatre plantes, però molts dels habitatges són compartits per diverses famílies i el fenomen dels pisos pastera és força habitual. El sector s’ha convertit en refugi dels expulsats per l’alt preu dels lloguers a Barcelona, raona el veí Xavier Escribà, que no vol definir-ho com a gueto tot i que reconeix l’existència d’una relació entre la conflictivitat i el baix preu dels lloguers.
Una parella de Mossos acaba d’identificar un jove que circula amb bicicleta. El deixen anar i li recomanen que no es posi en embolics. Aquí no tenen temps d’avorrir-se. “És de les zones més conflictives”, indiquen els agents. La treva que es va declarar al començament de la pandèmia s’ha acabat i han tornat els conflictes de sempre, en bona part producte de la superpoblació. Baralles domèstiques, robatoris amb violència i ara, també, molts robatoris a l’interior de vehicles, enumeren.
Hi ha dies que els problemes d’incivisme i convivència són insuportables, retreu una senyora de 84 anys que fa mig segle que viu a l’Hospitalet. No voldria canviar de barri, com han fet gairebé tots els descendents de la seva generació: es conformaria “que fos com jo el vaig conèixer”. És més probable que li toqui la Primitiva que nos pas veure complert aquest desig. Dels 18 habitatges del bloc on viu, n’hi ha tres que tenen inquilins espanyols: “Aquí els estrangers som nosaltres”.