Wintour continua sent el diable
Empleats de Condé Nast es citen davant casa seva per demanar millores salarials
Dona-li la culpa a Anna Wintour, també coneguda com “el diable es vesteix de Prada”.
De vegades, moltes vegades, una rata inflable enorme emergeix als carrers de Nova York davant un restaurant o un edifici en construcció. Encara que no fos forassenyat pensar-ho, no es tracta d’un homenatge a aquests mamífers que són tan novaiorquesos com el que més. No, això vol dir que allà els treballadors estan de vaga i no fa falta explicar a qui simbolitza aquest animal del submon, gairebé de l’avern.
Si hi ha protestes laborals de granota i casc, aquesta setmana n’hi va haver una de bastant singular, es diria que de plomes o bolis caiguts, però sense rosegador. Una mica més d’un centenar de manifestants entre qui s’exhibien cartells que resaven “un salari just, ja” o “no pots menjar prestigi”.
La marxa, convocada per empleats de The New Yorker, prestigiosa i reverenciada revista per la seva qualitat, va arrencar al campus de la Universitat de Nova York i va acabar a Greenwich Village, entorn de la casa d’Anna Wintour, icona de la moda, directora de Vogue, executiva molt influent i responsable global de continguts i emblema de Condé Nast, corporació propietària de l’esmentat magazine. Hi havia un crit de combat: “Els caps vesteixen Prada, els treballadors obtenen nada!”. La cursiva del “nada” es deu que corejaven aquesta paraula tal qual, en l’expressió castellana.
Els concentrats en aquest lloc tenien l’esperança que aquest enrenou arribés a orelles de la gran dama de Manhattan. La referència d’aquesta consigna queda més que clara que mai. Al·ludeix a Miranda Priestly, el paper de la malèvola directora de la revista Runaway que interpreta Meryl Streep a la pel·lícula El diable vesteix de
Prada (2006). Sempre s’ha considerat que el personatge de Miranda, autoritària, capritxosa, despietada, es va inspirar en una sàtira d’Anna Wintour. En la vida real, la responsable de Condé Nast és desafiada des de fa mesos per treballadors i col·legues del grup mediàtic, qüestió que no ha frenat la seva ascendència en l’empresa.
Distingida amb l’ordre de l’Imperi Britànic, Wintour va començar en aquella corporació com a directora de l’edició americana de
Vogue fa més de trenta anys. En aquella època estaven de moda els directors de revistes formats a Londres.
El seu impacte va transcendir el món editorial. Wintour va aconseguir que l’Institut de la Moda del Metropolitan Museum fos rebatejat amb el seu nom. Des d’aquesta plataforma convoca una gran exposició anual, la inauguració de la qual és l’esdeveniment de catifa vermella més celebrat a la Gran Poma. Per alguna cosa se li denomina com els Oscar de la costa est dels Estats Units.
Que una celebritat participi en aquesta gala benèfica no depèn ni de la qualitat de la seva fama ni dels diners. Decideix Wintour.
El 2013 va ser nomenada directora artística de la companyia i el 2019 consellera de continguts. El 2020 va assolir el lloc de cap global de continguts i directora editorial. Supervisa el que publiquen tots els mitjans del grup editorial. Excepte un, The New Yorker, dirigit per David Remnick des del 1998.
El crit “els caps vesteixen Prada, els treballadors obtenen ‘nada’” es feia ressò de la famosa pel·lícula