“Ja em mereixo que se’m digui que soc un gran artista”
Raphael, cantant, actua avui al Festival Jardins de Pedralbes
Raphael reprèn aquesta nit a Barcelona la seva gira de celebració dels seixanta anys de carrera professional. Titulada Raphael 6.0 per donar una nota de contemporaneïtat a l’efemèride, el projecte consisteix, de fet, en un notable àlbum discogràfic del mateix títol i d’una gira que només va poder arrencar amb dos concerts els dies 19 i 20 de desembre de l’any passat al Wizink Center de Madrid. Dues vetllades, plenes del tot, que no van poder tenir continuïtat a conseqüència de les restriccions motivades per la pandèmia. Emmarcat en la tornada a la normalitat musical del directe, el cantant jaenès torna a la carretera al Festival Jardins de Pedralbes, on aquesta nit (22 h) li retrà homenatge un públic que ha esgotat les localitats fa moltes setmanes.
Hi haurà l’oportunitat de tornar a gaudir del seu art inconfusible aquest mateix estiu al Festival de Cap Roig el 24 de juliol, i tornarà a la capital catalana l’11 de desembre al Palau Sant Jordi, possiblement amb un aforament ja normalitzat.
Hi va haver una certa polèmica amb quantitat de gent que va anar a aquells dos concerts de Madrid en plena pandèmia...
Hi va haver el nombre de persones que Sanitat va estimar que era el que calia i, a més, va ser meravellós com la gent es va comportar; no es va haver de lamentar res.
Li va sorprendre que despertés aquelles crítiques?
Un està preparat per sentir totes les ximpleries que se solen dir quan un és precursor en les coses. Hi va haver un artista que va dir “que consti que a mi no m’agrada, però el que ha fet ahir és una meravella”.
La gira es reprèn avui, però sap quan s’acabarà?
Dons no sé sap quan serà el comiat de la gira, perquè amb totes les coses que han passat de moment s’ha allargat fins al 2023, perquè he fer tot Amèrica i Europa.
Com va néixer la idea d’autohomenatjar-se?
És molt fàcil. Hi ha centenars de cançons que m’agraden moltíssim i que no he tingut l’oportunitat de gravar abans de cantar-les en persona. I ara i aquí m’he venjat. Soc un artista que no té complexos de cap classe, i per això no deixo de cantar una cançó que ja l’hagi cantat un altre, perquè jo la canto a la meva manera i, a més, a la gent li agrada molt. I la prova és que tres dies després de sortir l’àlbum va ser número u. Aquest disc tindrà en directe tot el que va passar al Wizink, en el futur. O sigui, que el projecte durarà.
L’àlbum Raphael 6.0 són dotze duets, de cançons que sempre ha volgut cantar, amb noms molt diferents de l’escena espanyola i llatina. Quin criteri va seguir? D’aquestes coses la culpa sempre és meva; així, si és un èxit m’emporto els llorers i si és un desastre, també me l’emporto jo. A mi m’interessen moltes classes de música... La gent s’emportaria grans sorpreses si sabés tot el que m’agrada. Vaig de Camarón a la simfonia i torno, i estic còmode... perquè no em negaràs que se’m veu molt còmode. I si ho faig és perquè m’agraden aquestes coses.
I també ho faria amb els ritmes urbans d’ara, com el reggaeton, el trap?
Ho faria, sí, perquè soc un professional i sabria fer-ho, però em sentiria més incòmode i no crec que calgui.
Per què aquestes músiques són tan populars, ara?
Doncs no ho sé, un dia la gent es va aixecar amb ganes de broma i va sortir. De totes maneres, crec que encara no és temps per jutjar res; cal deixar que aquesta febre passi i després valorar el que ens ha deixat de bo i de dolent.
El cert és que generacions més joves de músics el reclamen i col·laboren amb vostè.
Crec que he passat la barrera; la
gent ja m’ha jutjat, amb estima. Fa seixanta anys que ho demostro no només a Espanya sinó al món sencer. I crec que ja va sent l’hora que, tret d’alguns, se’m digui que soc un gran artista; crec que ja m’ho mereixo.
Per cert, l’àlbum s’acaba amb l’únic tema que canta vostè tot sol, Resistiré. És picar l’ullet a algú?
Sí, a la meva dona. Perquè feia dotze anys que em demanava que la gravés. I jo li deia que perquè volia que ho fes si ja tenia al Dúo Dinámico. I ara ho he fet, i a més de ferli una sorpresa em va com l’anell al dit.
Doncs segur que hi deu haver algú que li digui que ja va sent hora que es retiri.
Jajajaja, doncs encara queda molt.
Aquestes coses es planifiquen?
No, això no es planifica. Jo no soc ximple, sé que algun dia me n’hauré d’anar, però queda lluny. Un dia m’aixecaré al matí, cridaré a l’oficina i diré ‘senyors, això c'est fini .I ja està, perquè jo no estic disposat a patir i la gent m’ha de recordar en acció pura.
Quan recorre Espanya, es percep la crispació?
L’únic que vull dir és que això cal arreglar-ho pel bé de tots.
Què és “això”?
El país, el nostre estimat país. Ens oblidarem de la pandèmia i aixecarem aquest país, i això no es fa amb botellots sinó treballant. I a més, cal parlar amb el propòsit de complir.
Li ve nostàlgia, de vegades?
No he estat mai nostàlgic; jo soc de ‘i demà, què?’ Potser aquesta es la raó per la qual no soc vanitós, perquè mai penso en el passat, i mira que tinc molts motius per fer-ho.
La veu continua en el seu punt.
Increïblement bé. A part de les condicions naturals, la cuido; a més, no bevem ni fumem.
Vostè ha fet bondat en aquest aspecte; també en la pandèmia?
M’he portat i em porto exactament com diu Sanitat. Soc un noi molt obedient. De debò.
La pandèmia canvia el caràcter de les persones, especialment en àmbits com el musical, tan afectat.
A mi no, soc un persona molt fàcil de tractar, sempre ho he estat, que té moltíssims amics i amb un públic que estimo i ell a mi. En això no he variat en res. Al revés, crec que forço la màquina per ser més amable amb la gent que ho ha passat molt malament, o pitjor que jo.
L’ADEU
“Jo no soc ximple, sé que algun dia me n’hauré d’anar, però queda lluny”
MIRAR SEMPRE EL PRESENT
“No he estat mai nostàlgic; potser aquest és la raó per la qual no soc vanitós”