Referent més enllà d’edats i estils
L’artista jaenès connecta amb generacions de músics més joves des de fa anys
Es significatiu, a més d’altres consideracions de caràcter comercial i d’estratègies de màrqueting, que la matèria primera que hagi utilitzat Raphael per celebrar discogràficament els seus seixanta anys de carrera professional siguin duets amb artistes d’edat diversa i estilística de l’escena espanyola i llatina.
Una decisió que entronca plenament en la connexió que Rafael Martos ha tingut amb altres artistes, i alhora, amb la reivindicació de la seva figura per part d’aquests. Des d’aquesta perspectiva, Raphael, a més de personatge, ha esdevingut artista transgeneracional que amb el pas dels anys i dels canvis d’usos i costums està adquirint una dimensió de llegenda molt pròxima i de carn i ossos.
Un exemple molt recent va ser l’entrevista que es va poder veure aquest dimecres en el nou programa B.S.O. que condueix Emilio Aragón a Movistar+. Serà també en aquesta cadena on s’estrenarà al novembre una sèrie sobre la seva vida laboral i personal amb aportacions documentals inèdites i amb la participació per primera vegada de la seva família, per acostar-lo a altres àmbits d’espectadors de generacions més joves.
La llista de còmplices en la dotzena de duos que compon l’àlbum Raphael 6.0 reflecteix una mirada àmplia estilísticament i generacionalment: Manuel Carrasco, Luis Fonsi, Vanesa Martín, Pablo López, Gloria Trevi, Pablo Alborán, Natalia Lafourcade, Alejandro Fernández, Izal, Mon Laferte, Omara Portuondo i Luciano Pereyra.
Entre les cançons incloses –triades entre “centenars que sempre m’han agradat i no havia gravat mai”– n’hi ha una que pot cridar l’atenció, Lucha de gigantes, el clàssic del desaparegut Antonio Vega. Així ho explica ell: “Faig un homenatge a una persona amb qui lamentablement no vaig poder cantar mai, perquè fèiem dos camins totalment diferents. Per a mi ha estat un plaer, a més, fer-ho ara amb Izal, que, a banda de ser un amic, canta molt bé. De tota manera, el que feia Antonio Vega en qualsevol dels seus formats sempre em va agradar molt”.
Perquè la gent se sorprendria molt, repeteix al llarg de la conversa, de la música i els artistes que m’agraden. I a la inversa ,també passa. Ja és
UN INCONDICIONAL
Andrés Calamaro canta amb Raphael ‘Jugar con fuego’ al seu nou àlbum
coneguda la profunda interconnexió que hi ha des de fa anys entre ell i músics com Enrique Bunbury i Andrés Calamaro. Amb aquest hi ha una relació fluida de col·laboració l’última mostra de la qual ha estat el seu àlbum Dios los cría, publicat per Calamaro fa dues setmanes i on inclou Jugar con fuego, que canta a mitges amb Raphael.
Però, potser, un dels primers senyals que la tendència havia canviat i que la professió de generacions més joves –més o menys– no cap problema a mostrar la seva admiració (i deute, sens dubte), va ser quan el 2016 va veure la llum l’àlbum Infinitos bailes. Aquí Raphael es va alimentar de cançons escrites expressament per a l’ocasió per Manuel Carrasco, Vega, Vanesa Martín, Iván Ferreiro, Pablo López, Dani Martín, Mikel Izal, Jorge Marazu o Rozalén,
Raphael ho veu com una cosa lògica. “Jo em trobo molt bé amb mi mateix i amb com estic. I em trobo molt a gust parlant amb els altres, perquè soc molt bon company de tothom i ells ho saben. I quan ells necessiten alguna cosa, també em venen a buscar”.