Raúl, selecció (segona part)
Assaboreixo les victòries al Reial Madrid, també les seves eliminacions. És mesquí i patètic? Sí, però en gaudeixo igualment. Assisteixo amb golafreria a les implosions suïcides, humiliacions i catarsis del madridisme, Pedrerol volent, Roncero màrtir. Que el Barça guanyi el Madrid mola, però del que més gaudeixo és de les sofisticades i alambinades jugades sado amb què el Destí maneja els fils de la selecció nacional. Primer de tot cal dir que hi ha gent que redueix ser espanyol a ser del Reial Madrid i punt, i d’això se’n deriva part del drama patri. I que, pel que sembla, ser d’aquest equip, igual com ser de dretes, implica guanyar sempre, i no fer-ho és robatori, conspiració i Raúl selecció.
Imagineu-vos per a un fanàtic que considera que el seu equip és Espanya i Espanya és el seu equip, i la resta som extres al Festival de l’OTI que arriba un tal Luis Aragonés (Atlètic de Madrid, Sector Llegenda) i fulmina de la selecció Guti i Raúl, santoral merengue i patri. Les pressions a Aragonés van ser inhumanes. L’entrenador es va mantenir i Espanya va guanyar una Eurocopa. És a dir, es va guanyar perquè es va extirpar aquell Reial Madrid de la selecció. Amb model i tocadors Barça, per acabar-ho d’adobar. Després d’en Luis va venir Del Bosque (Reial Madrid, Sector Llegenda), a qui Florentino acabava d’acomiadar per no quedar bufó al costat de Beckham. Del Bosque va ser la demostració que es podia ser merengue (i espanyol) de manera amable, inclusiva i perifèrica. Empatx culer per aconseguir un Mundial i una altra Eurocopa. Sort que tenien Casillas i que Iniesta era de Fuentealbilla, i així van poder animar la roja.
I ara, l’Apocalipsi. Una de les seves bèsties negres, ja que va ser dels pocs que al seu dia van abjurar de la fe veritable, va ser triat entrenador de la selecció. I, va, Lucho i s’atreveix a deixar fora de l’Eurocopa aquest semidéu hel·lènic i tatuat, anomenat Sergio Ramos. I amb això es dispara el patriotisme nihilista tant com la Pilar Rubio que molts periodistes portaven dins. Per descomptat, drama. Conspiració. Espanya es trenca. Si no ets meva, no et vull veure. Més dolor: no és que no es convoqués Ramos, sinó que no s’havia convocat cap jugador blanc setí. La confusió disfuncional resultant està sent brutal: soc jo o soc ells? Animo o no animo? Vull que guanyi o que perdi? Vermella o trencada…? Divan merengue, Hamlet i Èdip Rei. Els déus, cruels i capritxosos, no van deixar de rabejar-se en el madridisme i l’altre dia el braçalet patri el va portar –oh, ignomínia!– Jordi Alba, tan pirata com culer, tan indigne com pies negros.