De justícia divina: empat a 20 de grans
Divendres a la nit, Diego Schwartzman tuitejava:
“Els tennistes juguem al mateix esport que ells dos?”
El lector ho deu haver endevinat.
L’argentí es referia a Novak Djokovic (34) i Rafael Nadal (35), que a la pista s’estaven castigant, en un exercici tan canibalesc com absorbent: ni una ànima deixava la seva localitat a la Philippe Chatrier.
Ni una ànima se n’anava d’allà, i això que s’acostava més i més el toc de queda parisenc: s’anaven fent les onze de la nit, l’hora en què la carrossa es converteix en carbassa.
–On partira pas (no ens en anirem) –cridava la parròquia, que acabaria sortint-se amb la seva.
Per una vegada, Roland Garros se saltaria el protocol anticovid, en una decisió tan lògica com incongruent: si t’agrada el tennis, màniga ampla.
En realitat, el passi de pernocta tenia sentit per diversos motius.
D’un costat, perquè garantia la seguretat al recinte. Alguns feligresos semblaven disposats a atrinxerar-se a la grada. S’endevinaven aldarulls, esbroncs i corredisses pel bois de Boulogne, una explosió de fanatisme a Roland Garros, impensable en altres temps.
I de l’altre costat, hi estarem d’acord, perquè en les nostres vides sorgeixen moments extraordinaris. Moments que tenen una transcendència que supera el present i reclama solucions flexibles.
Assistir a aquell Djokovic-Nadal era un exercici universal.
Mig món l’estava presenciant, confirmació que ningú no s’ha cansat d’aquesta rivalitat: ja són 58 duels entre tots dos (30-28 per a Djokovic), el clàssic individual més repetit en la història del tennis masculí (el Navratilova-Evert havia arribat a les 80 edicions; elles sempre són més: com els 24 grans títols de Margaret Court).
Mig món estava mirant le’nfrontament perquè en joc hi havia alguna cosa més que un simple partit. S’estava despatxant la història del tennis, un combat desproporcionat, impensable en altres temps.
UNA REFLEXIÓ I si el Big Three empatés exactament a 20 Grand Slams? No seria poèticament preciós?
LA VISIÓ DE SCHWARTZMAN “Els tennistes juguem al mateix esport que ells dos?”, va tuitejar l’argentí sobre Djokovic i Nadal
Nadal i Federer (39) es troben a dalt de tot, amb vint Grand Slams . I Djokovic els assetja, amb 18 (en espera d’aconseguir el seu 19è gran, aquest diumenge contra Stefanos Tsitsipàs).
Les xifres són úniques, absolutament inversemblants, i tot i així es queden curtes, com a mínim en relació amb el que podrien ser.
Quants Grand Slams s’hauria adjudicat Federer si no existissin els altres dos?
I Nadal?
I Djokovic?
Si se’ls pregunta pel tema, els tres neguen amb el cap. Cap d’ells no es veu a si mateix com un ens únic, sinó com la peça d’un mecano, colossal monstre de tres caps amb una ombra que s’estén sobre els admirats rivals.
–La nostra rivalitat ens fa millors –repeteixen els tres.
Schwartzman parla de tennistes (referint-se a si mateix) i d’altres que estan per sobre (referint-se al Big Three).
Djokovic diu:
–Crec que derrotar Nadal a la Philippe Chatrier i al millor de cinc sets és el repte més gran que se li pot plantejar a un esportista. Nadal elogia Djokovic. Federer elogia tots dos.
I el món els aplaudeix.
És un consens extraordinari. Entre d’altres motius, perquè el públic tendeix a saturar-se, s’atipa de les icones. Els monopolis creen avorriment i contrarietat, abonen la voluntat que aquell monument caigui d’una vegada, que emergeixin noves personalitats.
Això no passa al món del tennis. Li demanem més a Federer, Nadal i Djokovic, i en especial ara que els dos primers emeten senyals d’esgotament. Federer havia decidit abandonar París després d’haver superat tres rondes. I Nadal, la mitjanit de divendres, després de transigir contra Djokovic, confessava:
–No puc guanyar el torneig 15, 18 o 20 vegades. No és un desastre. Però 13 títols són molts...
La passió que encenen tots tres, en aquesta cursa boja cap a l’olimp, contraria el purista, aquell que valora el tennis per sobre de banderes. I per això, emergeix un corrent:
–I si el Big Three empatés exactament a vint Grand Slams? No seria poèticament preciós? I divinament just? –m’escrivia l’altre dia el meu amic David Espiga, magnífic tennista.
Doncs no és tan mala idea, oi?