Rics massa rics
En menys de quaranta anys els cinc més rics de ‘Forbes’ han multiplicat la seva fortuna vint-i-cinc vegades La desigualtat és fruit de la globalització, tamisada pel canvi econòmic i agreujada pel lobby fiscal dels rics El pla fiscal del G-7, en la bona
El 1982, a la primera llista Forbes dels 400 nord-americans més rics els cinc que encapçalaven la llista sumaven una fortuna total d’uns 26.000 milions de dòlars de l’actualitat. Sense cap mena de dubte, una suma enorme.
Com caldria qualificar ara aquells patrimonis, en vista que els cinc que l’encapçalen el 2021 acumulen una riquesa de 699.000 milions? Caldrà buscar adjectius molt més desmesurats. En menys de quaranta anys el seu patrimoni multiplica el dels seus antecessors més de vint-i-cinc vegades. En aquest mateix període, l’economia dels EUA amb prou feines ho ha fet per cinc. I això sense actualitzar la dada amb la inflació, cosa que encara rebaixaria més aquest augment. S’han quedat amb una part desproporcionada del creixement econòmic, molt més gran que la de la mitjana dels seus conciutadans, que en molts casos hauran registrat caigudes de renda i de patrimoni. És una manera, com n’hi ha moltes altres, de quantificar el creixement de la desigualtat.
A més a més, en el cas d’aquests cinc grans –Jeff Bezos, Amazon (177.000 milions); Elon Musk, Tesla (151.000); Bernard Arnault, Louis Vuitton (150.000); Bill Gates, Microsoft (124.000) i Mark
Zuckerberg, Facebook (97.000)– tan sols el francès Arnault i parcialment Gates poden reclamar haver-se obstinat durant anys a encapçalar aquesta llista. Els altres tres han pastat aquestes xifres còsmiques en tot just una o dues dècades.
I, a més, com assevera la dita, “els diners criden els diners”, la seva riquesa no va associada al pagament proporcional d’impostos. Aquesta setmana una filtració de dades ha revelat que Bezos, Musk, George Soros (el financer filantrop amb una fortuna de 7.600 milions), Warren Buffett (96.000) o Michael Bloomberg
(59.000), entre d’altres, tot just han pagat impostos els últims anys, i un d’ells fins i tot ha rebut ajuts públics per a l’escolarització dels seus fills.
Són les conseqüències més visibles de la desigualtat, tamisada amb la transformació radical de l’economia i agreujada per la influència política d’aquests personatges per obtenir una fiscalitat a la seva mesura. La major part dels rics de Forbes no hi eren el 1982, i dels de la llista inicial la pràctica totalitat no tindrien la fortuna mínima necessària per entrar al rànquing actual, que exigeix un mínim patrimonial de 2.100 milions. La tecnologia i les finances han desplaçat el petroli, les immobiliàries o activitats comercials clàssiques.
El període que cobreixen aquestes dues classificacions, des de principis dels vuitanta fins a l’actualitat, gairebé s’encavalca completament amb l’última globalització. Una fase d’enorme desenvolupament i creixement econòmic, però també d’enorme augment de la diferència relativa entre sectors socials.
Els noms dels grans acabalats del món, esmentats abans, sintetitzen les dues cares. Riquesa sí, molta. Però també molt concentrada. Perillosament concentrada. Una amenaça per a l’estabilitat social a cada país, però també a escala mundial, ja que les tensions internes sempre acaben desembocant en conflictes amb la resta del món, primer amb els veïns més pròxims. Al final, fins i tot amb punts molt allunyats geogràficament.
De bracet avancen les tensions socials i els problemes fiscals per finançar els desastres de la globalització que enfronten els estats. Aquests són l’últim parapet, l’únic paraigua, dels perjudicats per la globalització, també quan aquesta adquireix la forma d’una pandèmia d’origen encara incert.
Aquesta nova crisi els deixarà encara més malmesos i endeutats. Amb més demandes de serveis i ajuts, amb més necessitat d’invertir en àrees bàsiques, com ara la sanitat. També assumint més tasques de coordinació i planificació econòmica, atès que les societats han descobert que la seguretat davant desastres, amenaces o col·lapses imprevistos –sanitaris, però també tecnològics– posen en qüestió la sostenibilitat del conjunt del sistema, deslliguen una cadena de problemes a la velocitat del llamp.
Les primeres conseqüències d’aquesta nova realitat, de la seva consciència, és l’acord del G-7, el grup de països amb economies més desenvolupades o grans del món, per establir un impost global mínim per als gegants tecnològics, fins ara capaços de torejar totes les administracions fiscals del planeta.
La proposta, llançada pel president dels EUA, Joe Biden –però ja exigida des de fa anys per molts dels seus principals socis, especialment alguns europeus– intenta, en última instància, compensar la desigualtat, la concentració de la riquesa en unes quantes mans, elevant els ingressos públics amb què finançar la despesa social. Bé, també l’armamentístic, tot i que d’això no se’n parla mai públicament a les cimeres.
La mesura plantejada, un 15% sobre els beneficis on es generin, no és gaire ambiciosa. En realitat és un cataplasma, si es tenen en compte les circumstàncies generals. El nombre de les que seran afectades, entorn d’un centenar –l’OCDE havia calculat que la mesura s’hauria d’aplicar a unes 2.300 firmes– i el caràcter modest del percentatge, no són espectaculars. Queda al davant, a més, una llarga negociació sobre el seu disseny i les maneres d’aplicarho, un període que serà prou llarg perquè les concernides facin lobby a gran escala i puguin complicar encara més les coses.
Per bé que el nou principi és rellevant –la creació d’un impost global perquè aquestes grans beneficiades de la globalització contribueixin al sosteniment dels estats–, a la pràctica encara no s’ha posat en marxa cap canvi radical per fer front a la desigualtat.
N’hi ha prou de veure les xifres al principi d’aquestes línies perquè es faci evident que aquests afortunats no poden al·legar que paguen massa impostos, o que per culpa dels impostos les coses no els van bé.
Caldrà un programa complet i coherent, també a escala global, que redueixi la dimensió d’aquestes fortunes i reguli el sistema de manera que no es tornin a acumular aquests patrimonis ciclopis. En primer lloc, desmembrant les grans companyies que monopolitzen mercats mundials.