La vella il·lusió de terres amigues
L’Eurocopa ha començat amb les servituds pròpies de la pandèmia i el potencial identitari de les competicions de seleccions. No parlo de la manera de viure l’adhesió a la selecció espanyola a Catalunya, que confirma que el sentit de pertinença és l’extensió d’altres passions ideològiques i sentimentals. La litúrgia dels himnes continua tenint, malgrat els aforaments parcials, una intensa càrrega emocional. Orfe de lletra, l’himne d’Espanya manté la dimensió abstracta i paranormal d’haver substituït els versos per un seguit d’onomatopeies fàcils de reduir a caricatura casernària.
Els himnes també competeixen. Hi ha melòmans entusiastes d’Itàlia, Rússia, Anglaterra, França o Portugal als quals no els fa res perdre’s els partits però que devoren el moment de la interpretació dels himnes. L’aurèola de la competició també evoluciona. Enguany, amb la renúncia a un únic país amfitrió, que és un caprici de quan Michel Platini era una figura respectada. Una figura que després va quedar devaluada per condemnes de corrupció i l’erosió devastadora de la pena mediàtica. Platini era l’expressió d’un tipus d’identitat europea basada en l’acumulació d’orígens i talents. Ara veiem que fins i tot una selecció com Rússia nacionalitza un brasiler com Fernandes. El cas de França va més enllà de la majoria d’estadístiques nacionals i, igual que Holanda, proposa una diversitat d’orígens que exacerba la ràbia dels que encara van al camp a treure a passejar les pulsions racistes.
“Soc un francès negre però soc un francès”, deia Lilian Thuram, un dels exemples més eficaços per desmentir el tòpic de la ignorància i la indiferència dels professionals d’elit. Tot i haver-se multiplicat com a portaveu de l’antiracisme favorable a una revisió autocrítica del passat, Thuram encara ha de remar per combatre no solament els odis xenòfobs més primaris sinó també les posicions, aparentment més moderades i sofisticades, dels que afirmen que no s’identifiquen amb una selecció “plena de negres”.
La convulsió política, social i cultural que avui viu França és la conseqüència d’una acumulació de fracassos agreujats per propagandes simplificadores. L’any
A la selecció espanyola sembla que les polèmiques no tenen tant a veure amb l’ADN com amb el club d’origen
2018 encara es discutia la llista de seleccionats. Que només hi haguessin quatre titulars “francesos purs” encenia el supremacisme dels al·lèrgics a l’evidència. Aquell any –la proporció es manté– l’équipe de France comptava amb francesos amb orígens al Congo, Filipines, Mali,
Camerun, Martinica, Marroc, Senegal, Espanya, Guinea, Togo, Angola, Alemanya, Portugal, Algèria, Mauritània, Tunísia, Guadeloupe i França.
A la selecció espanyola, en canvi, sembla que les reaccions furibundes no tenen tant a veure amb l’ADN com amb el club d’origen. Avui, primer partit de la selecció sota els efectes de la vacuna contra la covid (gestionada com un homenatge a l’antropologia matussera nacional) i amb l’enigma identitari de saber si és metafísicament i físicament tolerable guanyar o jugar bé sense cap seleccionat del Reial Madrid. L’Eurocopa és un negoci, sí, però ¿conserva alguna connexió amb el continent en eterna construcció que afirma representar? Indicis de resposta en la ironia de l’escriptor Jean Mistler: “Europa estaria pràcticament acabada si els francesos passessin una hora menys al bar i els alemanys una hora més al llit”.