Un Emirat sense psicòlegs
“No veig ningú psicològicament sa a l’Afganistan”, afirma el doctor Xaraf Azimi
La família de la Salila ha aprofitat que és divendres, ha llogat un petit autobús i han arribat fins a Qargha, un llac a l’oest de Kabul on els vilatans intenten escapar de la calor intensa, que a aquestes alçades de setembre continua sense donar respir. Han llogat una carpa a la platja i gaudeixen d’un pícnic; el seu objectiu és oblidar per unes hores el trauma d’haver hagut d’abandonar Mazar-e-Xarif quan la seva casa va quedar pràcticament destruïda.
Això va succeir fa més de dos mesos, durant un enfrontament entre l’exèrcit afganès i els talibans, els mateixos que aquesta tarda es passegen en grups pels voltants d’aquest complex recreatiu. Les forces especials vesteixen uniformes de camuflatge i porten vistosos equips dels Estats Units, mentre els altres van amb els seus vestits tradicionals i els seus turbants, inclòs alguns dels grans caps, que també es deixen veure pel lloc.
Caminen amb una barreja de la prepotència que dona la victòria i la curiositat d’estar descobrint un món fins aleshores inassequible, entre ells les atraccions de fira o les llanxes aquàtiques que ofereixen passejos als visitants. “Vam fugir també perquè els teníem por”, apunta la Salila, de 19 anys i la més jove de les tres germanes. Juntament amb els seus pares han estat acollits a Kabul per la seva família política, però la por no cessa.
Ja al seu barri es diu que els talibans toquen la porta d’algunes famílies hazares, ètnia a la qual hi pertanyen, a la recerca d’exfuncionaris del govern o excol·laboradors de les forces invasores. “Em sento molt desafortunada, especialment per ser dona”, diu la Masode, de 24 anys. De tota la família, ella és la més afectada per la guerra, no pot dormir i té malsons. Les altres germanes assegura que pateixen un temor constant. I la seva mare, de 40 anys, ha decidit optar pel xador per tapar-se malgrat que no és un abillament tradicional en la seva cultura.
No són les úniques a l’Afganistan que no se senten bé. Només entre dijous a la nit i divendres al matí, el doctor Xaraf Azimi va rebre 43 missatges de persones que li demanaven suport psicològic. Uns li deien que no podien dormir, altres que se sentien desesperats, i d’altres fins i tot li demanaven consells de com poder escapar de l’Afganistan. “Jo no veig ningú sa des del punt de vista psicològic a l’Afganistan; alguns tenen casos més severs que d’altres, però tots n’hem quedat afectats”, explica aquest professor de psicologia, un dels professionals més importants en aquest camp al país.
Després de més de quaranta anys de guerra, però en especial després de tots els esdeveniments que hi han succeït en els últims mesos, els traumes i l’ansietat han tornat a reaparèixer en moltes persones. “Molts diuen que estan deprimits, però crec que el que més els afecta és l’ansietat, hi ha una gran desesperança entre ells”. Com la Salila, que diu que ja no té objectius en la seva vida. El doctor Azimi assegura que un dels problemes del país és la falta d’accés a tractaments de salut mental. Però també a la reticència que té la gran majoria per buscar suport.
Segons un informe de Human Rights Watch, l’anterior govern només gastava anualment 0,26 dòlars per persona; una xifra molt llunyana del que es necessitaria per donar suport a un país amb les circumstàncies de l’Afganistan, on la guerra, sumada a altres problemes socials, ha marcat la vida dels seus habitants. “Jo diria que la guerra només aporta la meitat dels casos de trauma, la resta venen de l’interior de la família, on hi ha molta violència”, explica el doctor que assegura que aquesta violència també impulsa molts joves a sentir-se atrets per la idea de comunitat que els ofereix una organització com els talibans.
Això queda en evidència al llac. La majoria eren molt joves amb una actitud arrogant, que moltes vegades intimida molts afganesos. “Nosaltres estem ara en el procés de formar un Estat Islàmic en el qual no hi hagi la corrupció, els segrestos i poder fer que la gent visqui en pau”, va explicar Khalil Rahman Hofeiza, vicedirector del departament d’Intel·ligència de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan. Aquest home, que ahir anava protegit per una dotzena de membres de les forces especials talibanes, va explicar que ell hi havia començat als 11 anys quan repartia pamflets en les nits amb comunicats de l’organització.
Ell assegura que els talibans són fills d’aquesta terra i que només volia posar fi a la invasió estrangera. “Aquests joves són part de nosaltres”, confirmava un dels homes que venia gasoses i aigua a prop del llac i que havia posat música al·lusiva a les lluites dels talibans, i que abans estava prohibida.
Per a Mohammad Bashi, l’arribada dels talibans és bona per a tots els afganesos. La violència ha quedat enrere i ara hi ha pau. “No hi ha diners però hi ha seguretat”, diu aquest home de 60 anys que canvia dòlars al centre de la ciutat. La guerra li ha deixat moltes ferides, físiques i mentals, diu. El seu pare va ser assassinat en els temps de la guerra dels mujahidins. I ell va ser atacat per homes armats anys enrere que el van deixar a punt de morir. Com a memòria queden diverses ferides al pit i els braços.
L’F., com vol que li diguem, també mostra les seves ferides, molt més recents. Era a l’aeroport amb la seva família quan l’atemptat a l’Abby Gate, on milers d’afganesos volien abordar un dels últims vols d’evacuació. Va quedar ferit a la part esquerra del seu cap, com indiquen les cicatrius, i la seva dona en una cama. “Des d’aquell dia els meus nens no dormen, ploren tota la nit i la meva dona està deprimida”, diu aquest home que no sap què fer. “Ells –els talibans– diuen que hi ha seguretat i que tot estarà bé. Jo no me’ls puc creure”.
“La guerra només aporta la meitat dels traumes, la resta venen de la violència dins de la família”, diu el doctor
Aquesta violència impulsa molts joves a sentir-se atrets per la idea de comunitat que ofereixen els talibans