Va per llarg
ERC va acumulant greuges amb els seus actuals companys de viatge a Catalunya
No és el mateix ser un partit de govern que ser un partit que està al govern. Quan fa tan sols una setmana el president Pere Aragonès compareixia (desencaixat) a Palau per respondre institucionalment a la suspensió de l’ampliació de l’aeroport del Prat, tenia present que ERC tornava a córrer el risc de traspassar aquesta fina línia que separa allò que els republicans volen ser i allò que han estat durant anys a ulls d’una part important de la ciutadania i dels seus socis. Havien tensat massa la corda amb els seus càlculs i semblava que “els grans” (aquí, el Govern del PSOE) els havien picat la cresta sense manies i deixat en evidència com a canalla.
Aquesta setmana s’hi han tornat. No amb Pedro Sánchez, esclar. Ho han fet amb Junts, que els ho ha posat fàcil tot i que ha mirat de reconduir-ho, amb la reacció ràpida del seu secretari general i gràcies a la sensació general que la reunió de la taula de diàleg ha tornat a ser sobretot una foto, a l’espera (molt escèptica) que algun dia (fa pinta que llunyà) una nova trobada aporti algun avenç o contingut.
Jordi Sànchez va comparèixer per mirar de capejar el temporal. Era conscient que el seu partit se l’havia jugat i que patiria els efectes de la seva soledat politicomediàtica. Però no volia convertir el sotrac en una crisi de govern que els equiparés a l’ERC dels tripartits, sinònim de comportament poc madur i garantia d’inestabilitat. I va decidir disparar contra la Moncloa. Podria haver estat pitjor. Perquè, de fet, si acusava Aragonès de vetar-los a la taula de diàleg hauria provocat un tsunami que alhora hauria assenyalat molt clarament un horitzó de final de govern encara més pròxim que el consensuat com a màxim de dos anys. Tot i que això últim ja ho veurem, perquè llegir entre línies paraules de Pedro Sánchez aquesta setmana a Palau també projectava que Aragonès, si ho vol, si li fallen Junts i la CUP, pot donar per superada la qüestió de confiança amb el PSC (i per descomptat amb els comuns).
Aquesta setmana haurà fet avançar entre poc i gens la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, però sí que ha sumat camí del canvi d’aliances polítiques a Catalunya. ERC sempre ha anat arrossegada a pactar amb Junts, arran d’uns resultats electorals molt ajustats i, sobretot, pels efectes de l’1-O i la repressió. Ara, ja amb els indults, que el PSOE considera un gran sacrifici, erigir-se en l’únic actor que des de l’independentisme està pel diàleg (i que el pateix) hauria de fer possible que ERC estiri el xiclet d’una lenta negociació d’anys, que a la vegada li pot assegurar el mateix període de temps, mínim, al Govern. A Esquerra i al PSOE.
ERC va acumulant greuges amb els seus actuals companys de viatge i va teixint un projecte (de subsistència) comú amb el PSOE de Sánchez. “Temps, unitat i perseverança”, ha dit Aragonès. “Sense pausa, sense pressa, sense terminis”, ha dit el líder del PSOE. En realitat no es referien a la taula de diàleg. Ens han vingut a dir que la seva entesa va per llarg.