Orgullosament velles
Les dones de cabells de color plata han deixat d’amagar-se. Avancen pels carrers del món amb les cabelleres grisenques, recuperades després de segles de simulació, de lluita contra la despigmentació de l’ànima. “Detestar els cabells blancs com es detesta la marea alta quan et deixa sense platja”, escriu Coloma Fernández Armero a En blanco (Tres Hermanas), en què la protagonista se’ls comença a deixar als cinquanta com aquell qui esternuda.
Quan en vaig fer trenta estava de moda dir que a la cinquantena ens tornaríem invisibles, fins i tot davant d’un camió. Les volien jubilar prematurament de la vida interessant, desescalaven ambicions i emergia la decrepitud: compreses per a la incontinència, parafina per a les mans artròsiques... En canvi, no ha estat fins fa menys de cinc anys quan van proliferar els productes per a la hidratació íntima: es donava per fet que a partir de la cinquantena el sexe es convertia en personatge literari. I la viagra femenina no ha acabat d’arribar mai.
Encara que sapiguem que, tant estèticament com semànticament, és una cosa terrible, les nostres nocions de psicologia social ens autoboicotegen i ens desboquen en la imprecisió: “Soc massa gran”, “podria ser la vostra mare”, diem en el millor dels casos. En el pitjor, ens mata el llenguatge de tenidoria: “Estic fora del mercat”. La culpa, em diu la meva amiga Silvia, la té l’audiovisual: “Ens van educar ensenyant-nos que Humphrey Bogart, mig calb i amb més de 50, era follable, mentre elles als 30 només feien papers de mare”. Follables i no follables, així es reparteixen els rols des de la mirada androcèntrica, que exclou de l’erotisme les pells arrugades, les mans amb taques i el cos més vençut, sí, però també més savi i experimentat.
Afortunadament, els llibres ens retornen dones grans que pertanyen al regne dels vius: Margaret Atwood, Vivian Gornick, Annie Ernaux o Dubravka Ugresic, conjurades amb els seus pinçaments i les seves rialles gruixudes per posar fi a la tremolor davant la joventut perduda. L’acceptació dels seus filaments platejats traça, amb humor i lucidesa, una nova cartografia del desig. I, igual com tantes dones que viuen la seva experiència sense complexos, reivindiquen una existència plena, malgrat la galleda d’aigua congelada que els aboca el funcionari quan els informa que no serà necessari renovar més el DNI, que tenen llicència per morir.
L’edat –avui més que mai, a causa de l’envelliment progressiu de les nostres societats– s’ha de convertir en qüestió política, a fi de retornar-li la dignitat i visibilitat. “Acceptem l’edat com un do”, afirma Anna Freixas, que acaba de publicar un llibre necessari, lúcid i hilarant, Yo, vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres (Capitán Swing). No hi busquin natures mortes arraconades: aquelles yayas pasita, les denomina Freixas, que es desentenen de tot i, entre la deixadesa i la por, apaguen l’interruptor, encara que es rebel·lin internament quan les tracten com si fossin nadons i els parlen amb una condescendència ensucrada.
“La vellesa és lletja”, deia una dona al programa de Radio Gaga on van abordar les vivències i sentiments de l’encara anomenada tercera edat, un eufemisme repugnant. Anna Freixas adverteix de la urgència de construir una vellesa afirmativa i confortable. I apel·la per això a la creativitat i a l’enginy, a la transformació d’una mirada que la desdramatitzi i reivindiqui el seu valor en lloc de buidar-la de sentit. Siguin benvingudes, doncs, les nostres “orgullosament velles”.
L’edat s’ha de convertir en qüestió política, a fi de retornar-li la dignitat i visibilitat