Mirallet, mirallet màgic
Trobo a faltar aquell 2017, quan a Catalunya de cada tres dies, dos eren històrics. Quantes pàgines de la nostra història omplirà només aquell any. Esdeveniments que s’anaven precipitant en cascada a un ritme trepidant. En paral·lel al procés, discorrien els últims anys triomfals del Barça, encara que llavors no sabíem que eren els últims, perquè ningú no t’avisa mai que les coses bones s’acaben i que aquell pot ser l’últim petó. L’última Champions el 2015, l’últim doblet de Lliga-Copa en la 2017-2018, l’última gran remuntada, el 6-1 al PSG. Precisament al PSG. Amb el trident blaugrana Messi, Neymar i Suárez. I marcant el sisè Sergi Roberto. Si ens arriben a explicar aquella nit com havia de canviar la història.
Perdonin que barregi política i futbol, que ja sé que és una cosa que no es fa gairebé mai en aquest país, com es demostra en cada minut 17:14 al Camp Nou.
Van ser anys de mirar-nos al mirall, de ser els més guapos del regne. D’abstreure’ns. Ens encantava presumir que la manifestació massiva de l’11-S era portada al web de The New York Times. I ens posava calents que els gols de Messi fossin narrats en tots els idiomes del món, com s’encarregaven d’ensenyar-nos a la secció d’esports del Telenotícies. Érem els més guais, els que jugaven més bé a futbol, els que estaven organitzant una revolució però sense llençar “ni un paper a terra”. Tot estava banyat d’una astúcia autòctona que convertia qualsevol artifici polític en una “jugada mestra”.
Si ens arriben a explicar llavors el que viuríem un dimarts de setembre del 2021, just tres dies després d’una Diada que havia de ser un fracàs. Però no, va tornar a reunir centenars de milers d’independentistes als carrers. Demostració de força. Tant se val que alguns anessin a la cita sense entusiasme, per tradició, com qui surt a veure la cavalcada de Reis, encara que ja els hagin explicat el truc. Però hi eren.
Aquell dimarts 14 de setembre alguns es van aixecar amb la intenció de trencar tots els miralls on ens miràvem el melic. Al matí boicotejant una taula de negociació, seleccionant aquells que tenien menys ganes de negociar. Elegir per a una taula de diàleg Míriam Nogueras és com si l’ONU seleccionés com a representant dels cascos blaus un ultra sur. No es deuen haver adonat d’on venim i cap on anem. O sí. Voler que fracassi la taula de diàleg és donar una empenta més perquè els pròxims vencedors electorals siguin PP i Vox, el somni humit d’alguns independentistes que pensen que com pitjor millor. Almenys hi ha un altre sector de l’independentisme que assisteix a la cita amb el Govern, encara que les seves pretensions siguin l’autodeterminació i l’amnistia, que és com si el Barça sortís a fer-n’hi cinc al Bayern.
Si allò del matí va ser de vergonya aliena, de república però bananera, de país on ja no se suporten els uns als altres, a la nit va ser un bany. Futbolístic, però també de realitat i impotència. El “més que un club” semblava un club més. Amb el seu president gravant-se vídeos d’ànim amb el mòbil com qui grava la salutació per al cosí d’un amic que fa anys. “Som el Barça”, deia. M’imagino els jugadors del Bayern acollonits veient l’arenga. Que lluny que queda l’orgullós “Ganas de volver a veros”, aquella lona gegant desplegada a Madrid i que no ens deixava veure que el que hi havia darrere només eren bastides.
Siguem conscients del que som. Del lloc que ocupem. Actuem amb humilitat. Sense fer el ridícul. Sense deixar-nos trepitjar. Que fa massa anys que no guanyem ni per a miralls.
Pretendre l’amnistia i l’autodeterminació es com si el Barça sortís a fer-n’hi cinc al Bayern