Aquí, qui mana?
Escriure a la secció d’Opinió de La Vanguardia és un privilegi i, com a tal, comporta responsabilitats. Una d’elles és pronunciar-se sobre els temes conflictius pròxims i de gran abast. Així succeeix, aquí i ara, amb l’ampliació de l’aeroport i amb la taula de negociació. I ho faig partint d’una convicció, que exposo per conferir a aquestes línies un sentit positiu: Espanya –i Catalunya amb ella– és un bon país, amb un actiu important i amb un passiu no gaire diferent del d’altres països del nostre entorn. Una dada que no treu gravetat a la denúncia de les seves disfuncions, que es condensen en el fet que Espanya –i Catalunya amb ella– és un país amb seriosos problemes de governança, fruit del segrest del poder polític per les cúpules dels partits.
Però, no temin, no invoco un cirurgià de ferro, sinó només uns dirigents democràtics que interioritzin que la primera obligació de qui mana és decidir i, alhora, respondre fins a les últimes conseqüències pel que ha decidit. I entro ja en matèria.
El que ha passat amb el pacte sobre l’ampliació de l’aeroport és d’aurora boreal. Primer, ens diuen que han arribat a un acord, i després resulta que una de les parts es despenja del pacte i anuncia mobilitzacions en contra, mentre que, a l’altra part, ni més ni menys que una vicepresidenta del Govern mostra la seva alegria pel fracàs, bufanda al vent i a camp obert. Això em recorda l’escena repetida més d’una vegada al meu despatx de notari a Barcelona, quan una de les parts li deia a l’altra, al liquidar una clàusula penal per retard en el lliurament de la possessió d’una finca venuda: “M’has de pagar aquesta quantitat pel teu retard; és el que vam signar”. I l’altre responia: “Bé, sí: això és el que vam signar, però parlem-ne; som persones, parlem-ne”. “Però què hem de parlar!, això és el que vam signar”. “Sí, però una cosa és el que se signa i una altra el que s’ha de fer; hi ha circumstàncies, i per això hem de parlarho”. Ningú no els treia d’aquí fins que un d’ells, cansat, proposava: “I si ho deixem en la meitat?”. I aquí s’acabava tot. Doncs bé, si em sorprenia llavors aquesta manera de procedir, més sorpresa m’ha causat encara que el Govern de la Generalitat hagi fugit d’estudi amb tanta frivolitat. Ara es diu que no van signar res, però no puc creure que, havent-ho publicitat, no haguessin arribat abans a un acord ferm, encara que no el consignessin per escrit.
Espanya –i Catalunya amb ella– és un país amb seriosos problemes de governança
Ja deia l’Ordenació d’Alcalá, el 1348, que “de qualsevol forma que l’home s’obliga, queda obligat”. A més, que ningú no digui que no es pot arribar a un acord racional, que atengui escrupolosament un ordre de prioritats atent al medi ambient, i que faci possible alhora una ampliació necessària. No entenc res sobre això i, per tant, no he de dir res, però sí que tinc clar que els qui ens manen han d’arribar –assessorats amb rigor i bon sentit– a un acord, sigui el que sigui, sense invocar la Ricarda, ni la seva flora ni la seva fauna.
El segon assumpte és l’intent de voladura de la taula de diàleg des de Catalunya i amb evident inspiració septentrional. Només dues consideracions. Primera: haurà de passar molt de temps perquè Catalunya tingui una altra ocasió millor que aquesta per ampliar l’autogovern, però per aprofitar-la hauria de superar dues volences: a) la recurrent i suïcida tendència al “tot o res”, apostant pel que sigui possible; i b) l’arreladíssima –i tan hispànica!– pulsió caïnita, que la porta al precipici. Segona: sempre he pensat que, entre la tesi d’Ortega (el problema català és irresoluble i només pot conllevarse )i la d’Azaña (el problema català és un problema polític i cal resoldre’l políticament), tenia raó Azaña. I vull continuar pensant el mateix, però em costa, perquè, malgrat que sempre he afirmat que, quan dos es barallen sol tenir més responsabilitat el més fort, crec ara que no és així en aquest cas. Per això em pregunto: aquí, a Catalunya, qui mana? Perquè ja va sent hora d’exigir-li responsabilitats pel que fa i pel que deixa de fer.