No, no i no

Amitjà i llarg termini, el problema polític més seriós a què s’enfronta Espanya és la nul·la disposició de la dreta a participar en reformes institucionals del sistema. Les dificultats, mentrestant, s’acumulen. En primer lloc, la crisi econòmica del 2008 i les polítiques que es van aplicar després ens van deixar un país més desigual i un Estat amb poca capacitat per dur a terme polítiques ambicioses. En segon lloc, la crisi territorial catalana va tensar les costures constitucionals al límit i només es va resoldre mitjançant la repressió i els tribunals. Finalment, els innombrables casos de corrupció, que han acabat afectant fins i tot la monarquia, han trencat els vincles de confiança entre la ciutadania i la classe política.

Davant un panorama així, el més lògic hauria estat obrir una tanda de negociacions per posar el sistema polític a punt. No em refereixo a una cosa grandiosa, com una “segona transició”, o l’obertura d’una fase constituent, però sí a una revisió en profunditat de les coses que han fallat. No ha passat res d’això. De fet, no cal consignar cap reforma institucional important des del 2008 fins al present. No s’ha reformat la monarquia, ni la justícia, ni l’administració, ni la llei electoral, ni el sistema de finançament autonòmic.

Pensem en la crisi territorial. Estant en el poder, el Partit Popular es va negar rotundament a establir una negociació amb els representants de la societat catalana. I no es tractava només que considerés que tot allò que no cap a la Constitució és il·legítim, com si modificar el text constitucional fos una espècie de sacrilegi, sinó que ni tan sols es va avenir a parlar d’assumptes més terrenals com el finançament autonòmic. Davant demandes que tenien un suport ampli entre els catalans, com la celebració d’una consulta, la resposta sempre va ser que això estava fora dels marges del sistema. I, quan va passar a l’oposició, el PP ha mantingut la negativa absoluta a qualsevol via negociadora per resoldre la qüestió catalana. S’oposa a la taula de negociació bilateral, que aquesta tingui un relator, que s’indulti els líders independentistes... Qualsevol moviment es converteix immediatament en pedra d’escàndol polític, abans fins i tot que es comenci a parlar de qüestions substantives.

Als independentistes se’ls ha criticat en nombroses ocasions, i amb bones raons, per haver-se llançat a la ruptura jurídica del sistema amb un suport popular molt per sota del 50 per cent del cens (és a dir, menys de la meitat de la societat catalana). No hi havia un consens popular a favor de la ruptura unilateral amb Espanya. Allò va ser un acte d’hybris política, les conseqüències del qual es pagaran durant un bon temps. Ara bé, no és una forma inversa d’hybris bloquejar tot assaig de canvi? El Partit Popular va obtenir un 21 per cent del vot en les eleccions generals del novembre del 2019 i un 3,85 per cent en les autonòmiques catalanes del 2021. Està en disposició de vetar tot intent de canvi? Malauradament, sí. Té a favor seu la protecció constitucional de l’statu quo. Ateses les majories reforçades que es requereixen per modificar la Constitució, sense

El veto permanent de la dreta en la qüestió territorial té conseqüències greus

Ni el PP ni el Constitucional no voldran saber res de reconeixement nacional, federalisme o pacte fiscal

l’acord del PP no hi ha manera de canviar les coses.

Aquest veto permanent de la dreta en la qüestió territorial té conseqüències greus. Per exemple, el Govern d’Espanya no té incentius per proposar cap reforma de pes a la taula de negociació perquè sap que, fins i tot en el cas que aconseguís l’acord amb la Generalitat, després s’enfrontaria al mur de la dreta (i d’un sistema judicial dretanitzat a la seva cúpula). Ni el Partit Popular ni els magistrats del Tribunal Constitucional no voldran saber res de reconeixement nacional, ni de federalisme, ni de pactes fiscals. Se senten còmodes amb l’statu quo. Saben que per molt que els independentistes pressionin, l’Estat pot controlar la situació, encara que hagi de recórrer a mesures que xoquen amb els principis democràtics.

Atesa la correlació de forces i l’avantatgisme constitucional de la dreta, una reforma sobre la qüestió territorial només pot tenir èxit amb el concurs dels populars. També per motius de legitimitat de l’acord assolit. Segons la meva opinió, el gran desafiament polític a què ens enfrontem consisteix a esbrinar què hauria de passar perquè la dreta abandonés el veto permanent i s’impliqués en unes veritables negociacions polítiques, incloent-hi la possibilitat d’una reforma constitucional. La dreta que provenia del franquisme ho va fer als anys de la transició, és impossible que torni a fer-ho?

Arribo a entreveure tres alternatives. La primera consistiria en el fet que la degradació del sistema polític continuï avançant i, davant la possibilitat d’un col·lapse, el PP relaxi la seva resistència constitucional. En el context de l’Europa occidental, amb sistemes polítics estables i molt resistents, aquesta evolució sembla poc probable.

La segona és que les esquerres, conjuntament, adoptessin una posició rupturista si el PP s’enroca en l’immobilisme. Així, l’esquerra podria amenaçar de negociar una consulta amb Catalunya en cas que la dreta mantingui l’entossudiment i rebutgi tota via negociadora. Davant els riscos que comportaria una solució d’aquesta mena, el PP podria preferir una reforma constitucional en la qual tingués capacitat d’influència. No veig les esquerres, però, amb prou força per llançar un envit d’aquestes característiques.

La tercera passaria per integrar la qüestió territorial dins d’unes negociacions més àmplies en les quals s’incloguessin altres matèries en què el PP podria obtenir bons resultats. La qüestió territorial es difuminaria en unes reformes d’abast més llarg en les quals totes les forces polítiques s’hi podrien veure reivindicades.

Em sap greu dir-ho, però el més probable és que cap d’aquestes tres possibilitats no es materialitzi. Les condicions actuals afavoreixen el bloqueig del sistema. Per a un país tan afectat per crisis diverses com Espanya, la perspectiva d’un bloqueig permanent ens condemna a una lenta decadència i un desgast gradual del sistema. •