La gent gran no es mereix això

Hi ha coses que haurien de començar a tornar a com estaven abans de la pandèmia. Sense més excuses, ara que baixa la cinquena onada. L’atenció presencial als centres de salut de Catalunya n’és una, per exemple.

És ben clar que atendre la gent per telèfon serveix de ben poc als ciutadans de més edat. Derivar aquests pacients cap a l’e-consulta no sembla la millor manera de donar-los una bona assistència. Sol passar que la visita cara a cara amb el metge de capçalera, o amb “qui li toqui”, acaba retardant-se més enllà del que és voldria.

Per a aquests malalts, la majoria crònics, aquest tipus de derivació apareix com una barrera insalvable, sigui per edat, per habilitat o senzillament perquè els manquen els recursos tecnològics. No tots tenen la sort de poder recórrer a una assegurança privada, d’altres viuen sols i també n’hi ha que no tenen fills ni la possibilitat que els donin un cop de mà en un moment donat. En el millor dels casos, s’interromp una rutina vital mentre s’escampa la sensació de desemparament. El pitjor de tot és que la persona desisteix que la visitin, amb el risc que la seva patologia s’agreugi. El mateix passa amb els afectats per trastorns de salut mental o amb immigrants.

Aquesta setmana ha sortit un estudi que arriba a una conclusió que ens ha de fer pensar. Una durada més gran de la relació entre el metge d’atenció primària i els pacients s’associa amb un ús inferior dels serveis d’urgències, menys hospitalitzacions agudes i menys mortalitat. Tant és així que, si la continuïtat longitudinal es manté durant més de 15 anys, la probabilitat d’anar a urgències, ingressar i morir cau entre un 25% i un 30%. S’ha analitzat amb 4,5 milions d’habitants del total dels 5,3 milions que té Noruega. Noruega, sí, un dels miralls nòrdics. On queda allò que Catalunya es convertiria en la Dinamarca del sud d’Europa?

El valor de l’atenció primària és crear un vincle amb el malalt. L’assistència telefònica pot ser útil determinades vegades, tot i que no de manera generalitzada. El “ja el trucarà la metgessa” que se sent a l’altre costat de la línia sumeix en la incertesa la persona gran, que potser només busca una mica d’afecte per calmar el seu dolor, un suport emocional que sempre ha acompanyat la pràctica de la medicina i que se’n diu humanitat.

L’e-consulta trenca el vincle amb el pacient, no es genera confiança i, sense aquesta confiança, el procés de curació va a pitjor. No s’han de culpar els metges. Si poder diagnosticar bé és difícil si et minuten la visita, no em puc ni imaginar la complexitat de fer-ho per telèfon i sense ni auscultar el malalt. I què passa amb les persones que queden sense diagnosticar? Com s’enyoren els temps en què els metges t’escoltaven i sabien veure més enllà del símptoma-pastilla.

L’atenció presencial als centres de salut s’ha de recuperar com més aviat millor: ja no hi ha excuses