La revolució del rocòdrom
La gran sala de Chris Sharma a Gavà consolida l’expansió dels centres d’escalada
El californià Chris Sharma, el carismàtic escalador que ha firmat vies de màxima dificultat arreu del món, va obrir el 2015 en una nau del Poblenou un rocòdrom de la nova era, modern, amb bar, gimnàs i classes de ioga. Un espai per fer exercici però també per socialitzar. Sharma, establert a Barcelona, va intuir que l’apogeu que vivia aquest sector als Estats Units indubtablement arribaria a la Península. En aquella època Catalunya amb prou feines disposava d’una desena de sales d’un cert nivell. Ara, en ple boom, se’n comptabilitzen una trentena, entre les quals hi ha un segon local de Sharma, inaugurat el cap de setmana passat a Gavà i considerat el de més dimensions i amb vies més exigents d’Espanya.
Els rocòdroms assaboreixen la seva època daurada. Ho constata Sharma, marca que també ha replicat el seu model a Madrid, i el dinamisme de tot l’ecosistema d’empreses. Però aquí encara no hi ha estadístiques ni estudis que avaluïn l’abast del fenomen ni el nombre de practicants. Mentre les federacions o altres institucions no ho analitzin a fons hem de prendre com a referència el que passa en altres països. La Climbing Wall Association (CWA) estima que el 2021 la indústria dels recintes d’escalada consolidarà unes vendes de 850 milions d’euros als Estats Units.
Antonio Pirruccio, cap d’operacions de la promotora de centres de rocòdroms Climbat, apunta que aquest any han crescut un 20% respecte al 2019 i que encara queda un llarg camí per tocar sostre. Aquesta empresa, nascuda el 2010 i adquirida un any després pel grup francès ABEO, disposa de set locals a Europa, dels quals dos a Catalunya: el pioner de la Foixarda, a Barcelona, i el de Sant Joan Despí.
Pirruccio considera que Catalunya, amb 7,7 milions d’habitants, té potencial per acollir fins a un centenar de sales i que en concret Barcelona pot duplicar l’oferta i passar a deu o dotze els pròxims anys.
Cal concretar que de llocs destinats a l’escalada més modestos n’hi ha molts més, centenars, si a més comptem els que s’ubiquen en poliesportius municipals, en espais públics, en escoles o en clubs, però els que s’ajusten a la nova demanda voregen la trentena, el triple que fa cinc anys, tal com precisa
Quim Hernández, responsable d’aquesta especialitat esportiva a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
Al públic de tota la vida, l’escalador amb experiència a la roca que va al rocòdrom per entrenar-se, s’hi afegeix el ciutadà que no ha trepitjat mai la muntanya però que es deixa seduir per una activitat molt estimulant que requereix plena atenció. Qui fa bici o corre en una cinta, en un gimnàs convencional, es posa els auriculars o mira la televisió per desconnectar d’una activitat saludable però avorrida. Ara bé, enfilar-se per un mur, posar les mans i els peus als suports idonis, intentar moviments que semblen impossibles..., requereix màxima concentració i dispara l’adrenalina. Els principiants no triguen a aficionar-s’hi, ho comenten als amics i el cercle de practicants s’amplia dia a dia. “Quan escales tot es dissol, tens la sensació d’enfrontar-te a una cosa que no saps si aconseguiràs, et vols superar, i això et connecta amb tu mateix i t’enganxa”, reflexiona Sharma, que ha dissenyat les parets del seu nou centre, un complex de 5.000 metres quadrats amb 150 vies de corda i 150 de bloc que ha suposat una inversió de 3,5 milions d’euros. Les rutes van del quart al novè grau per atreure tant els novells com els professionals. Ubicat a prop de l’aeroport, vol ser la porta d’entrada al paradís de l’escalada català.
Ivan Torres, director del mitjà d’escalada Wogu, opina que ha estat un còctel de factors el que ha activat l’explosió d’aquesta especialitat. El fet que ja sigui un esport olímpic i el recent or d’Alberto Ginés han estat un revulsiu; milions de persones han gaudit i patit veient la vertiginosa evolució d’Alex Honnold i de Tommy Caldwell amb Kevin Jorgeson a El Capitán (Yosemite) als impactants documentals Free Solo, guanyador d’un Oscar, i The
Dawn Wall, i les estrelles de la roca atreuen legions de seguidors a les xarxes socials. Només a Instagram Honnold en suma 2,3 milions; Adam Ondra, 759.000, i Sharma, 580.000. A més a més, les televisions i la premsa generalista de mica en mica comencen a concedir una certa notorietat a un esport que no fa tant estava condemnat a l’ostracisme.
La proliferació de locals atractius, lluny de les sales brutes i polsoses de fa anys, ha fet la
L’or d’Alberto Ginés és un revulsiu, però l’auge ja havia començat abans; encara queda molt camí per recórrer
La FEEC comptabilitza una trentena de rocòdroms comercials, el triple que fa cinc anys
resta. Hi ha centres especialitzats en la modalitat del bloc, amb murs de fins a quatre metres i un matalàs per esmorteir les caigudes, i els que també tenen parets de més alçària amb autoassegurances.
Els centres més moderns es posicionen com a alternativa al gimnàs i ofereixen un ventall de serveis a aquest nou escalador urbà. Ioga, pilates, conferències, exposicions, bar i terrassa, a més de zona infantil. “Aquí és molt fàcil establir relacions, i més en aquests temps que no es pot anar a les discoteques; el gruix dels nostres clients tenen entre vint i trenta i pocs anys”, remarca Joan Jiménez, director de Bloc District, obert a finals del 2020 al Poblenou.
El plus de la sociabilitat és un aspecte que també destaquen a Sharma Climbing. “Calculem que a Gavà cada dia hi deuen passar una mitjana de 750 usuaris, tot i que la nostra capacitat màxima és del 1.500. Molts venen a fer amics. A Madrid, durant el confinament, hi havia gent que arribava a l’hora de l’esmorzar amb el portàtil, teletreballava, escalava, es prenia una cervesa, a la tarda anava a buscar els nens i tornava amb ells”, diu Jimena Alarcón, directora d’operacions i impulsora d’aquest rocòdrom juntament amb el seu marit, en Chris, i altres socis.
Les tres empreses que dinamitzen el sector al nostre país són les esmentades Climbat, Sharma Climbing i Indorwall, que té sis centres a Catalunya. També s’ha beneficiat d’aquesta revolució Gecko Walls, una firma de Sant Cugat del Vallès especialitzada en la creació de murs amb una decoració personalitzada per escoles i cases de colònies. “Només a Catalunya, de les deu instal·lacions que vam construir el nostre primer any, el 2016, vam passar a 74 el 2019, i, després de l’aturada de la pandèmia, des que va començar el 2021 estem amb 37 més”, resumeix Toni Zamora, director i fundador de Gecko Walls. Globalment, sumant la demanda de la resta d’Espanya, han finalitzat 351 rocòdroms de reduïdes dimensions per a centres educatius, ajuntaments i particulars.
A més dels millennials , la franja d’entre 20 i 40 anys, els nens són un altre grup a l’alça.
Cada vegada més estudiants trien l’escalada com a activitat extraescolar, segons destaca Pau Salas, propietari de la sala Slab, a Reus, que rep a un centenar de menors. Aquest emprenedor titulat en Administració d’Empreses per Esade va deixar la carrera en el sector de l’automoció quan es va enamorar de l’escalada i en va intuir les possibilitats. “Vaig començar a anar a la roca fets els 30; a Siurana em vaig adonar que només en quatre anys s’havia duplicat el nombre de practicants i vaig decidir obrir Slab el 2012”, comenta al bar del seu local. Al davant, la Montse, auditora laboral, i en Fernando, empresari, es col·loquen els peus de gat i els arnesos. Tots dos es volen evadir de l’estrès i dels problemes de la feina enfilant-se per les parets un dia a la setmana. Dissabte i diumenge els dediquen a la muntanya. “Va ser la Montse la que va començar i em va arrossegar a mi; abans corria, però ho he deixat per escalar, em dona llibertat, m’arregla el cap i el cos i em desestressa”, explica en Fernando. A prop d’ells, asseguts en un matalàs, els segueixen un grup d’amics que els donen consells per encarrilar bé l’ascens.
Reus disposa d’una altra instal·lació comercial, Monobloc, que després de l’or de Ginés ja va registrar el seu particular boom. “A l’agost hem rebut una mitjana de 30 usuaris nous cada dia; abans eren dotze”, concreta Dmitri Zaitsev, un escalador rus que es va establir a Catalunya el 2011 per accedir a les destinacions més prestigioses. Posteriorment, coincidint amb l’expansió del sector, va muntar Monobloc en aquesta ciutat, zona de pas cap a Siurana o Margalef i a la vora del mar.
Valentín Giró, un alpinista veterà, vol posar en relleu un tema molt important davant el creixent nombre de practicants: el de la seguretat. Malgrat la seva experiència, aquest estiu va patir un greu accident després de precipitar-se des de nou metres en un recinte de Sant Joan Despí. Tal com explica, l’error va ser seu, ja que potser per un excés de confiança, i com que estava concentrat en els moviments que havia a fer, va començar l’ascens sense ancorar
Sharma destaca que aquests locals, amb bar, terrassa, gimnàs i ioga, potencien les relacions socials
Valentín Giró, practicant veterà, suggereix que convindria reforçar els sistemes de seguretat
l’arnès a l’autoassegurador. Quan va arribar a dalt es va deixar anar convençut que estava lligat. Tenint en compte que a Espanya hi ha hagut caigudes semblants, i als EUA algunes de mortals, Giró troba rellevant establir sistemes que avisin el practicant que s’ha d’autoassegurar en cas que hagi començat a ascendir sense fer-ho.
Precisament, els gestors de la sala Ingravita, d’Igualada, han encarregat el disseny d’un mecanisme que alerti d’aquesta fallada per mitjà d’una sirena. En un moment que cada dia reben més clients, consideren molt important fer un pas més en la qüestió de la seguretat.