El teatre com a camp de batalla
ALFONSO SASTRE Dramaturg, assagista i guionista de cinema (1926-2021)
La dramatúrgia entesa com a radical font de denúncia política i que se somia com a peça fonamental de transformació social, les taules com a camp de batalla ideològic que no refusa incomodar i sacsejar l’espectador, han perdut un dels exponents més entregats i ferotges. Aquesta visió de l’ofici del seu col·lega Juan Mayorga –extreta d’una entrevista a aquest diari el 2013– sintetitza el que va impulsar, durant més de seixanta anys!, la rabiosa, polèmica i agitada trajectòria teatral d’Alfonso Sastre: “Si poséssim una mica de veritat en els escenaris la gent sortiria del teatre a cremar el món. Sento que si féssim el teatre que hauríem de fer, els covards sortirien espantats. El teatre ha de combatre el món. Si l’obra confirma l’espectador en els seus prejudicis i la seva sensibilitat, és irrellevant”. Una altra manera de condensar la insubornabilitat dels seus principis és recordant la sonada disputa pública que va mantenir amb Antonio Buero Vallejo respecte a la direcció que havia de prendre la professió compartida a l’hora de plantar-li cara al franquisme.
Mentre el premi Cervantes del 1986 defensava una línia tova, per una tàctica d’esquerdes subtils que esfondressin lentament el sistema, Sastre defensava l’acció directa i la crítica al descobert, actitud que, no fa falta dir-ho, va condemnar la seva obra a la censura reiterada i les estrenes ben lluny de les fronteres espanyoles, mentre la lluita política el va portar a la presó de reiteradament.
Va tenir la gosadia de buscar les pessigolles al règim, o directament apunyalar-lo de manera simbòlica, trobant la manera de citar-lo sota escassos vels en obres en què s’abordava el procés a Miquel Servet, la figura del quinqui o es retratava un grup de soldats insubmisos enmig de la Tercera Guerra Mundial.
Determinant per a la seva consciència social va ser néixer en una família humil d’emigrants i mantenir sempre viu en el record la misèria i el dolor que va portar la guerra civil. I encara que, des de mitjans dels quaranta, quan arrenca la seva producció dramàtica, la condemna de les injustícies i abusos a l’individu es posen en el centre del seu credo –que recurrentment salta dels escenaris a l’articulisme, els manifestos i els col·loquis–, el missatge s’acompanya per un principi de solucions tècniques i propostes formals que trenquen amb les antiquades fórmules de molta part del teatre espanyol del seu temps, bevent o reinterpretant clàssics grecs, existencialistes i grans mestres com Valle-Inclán o Bertolt Brecht.
Membre del Partit Comunista i llicenciat en Filosofia i Lletres, l’arribada de la democràcia no va rebaixar el temperament crític i el desvergonyiment dels seus textos, com van demostrar, entre molts altres exemples, la seva salvatge reinterpretació del mite de Calisto i Melibea a Tragedia fantástica de la gitana Celestina (1978), o la seva visió suïcida i mentalment alienada de l’escuder de don Quixot a El viaje infinito de Sancho Panza (1984). Aquest compromís i renovació li va fer guanyar el 1993 el premi Nacional de Literatura en la modalitat de Literatura Dramàtica.
Autor també d’obres de narrativa, poesia i assaig, i col·laborador dels cineastes José María Forqué i Juan Antonio Bardem en diversos guions, la part més tèrbola de la seva biografia va ser l’ombra de la seva presumpta col·laboració amb ETA, extrem que ell va desmentir, declarant-se un mer simpatitzant de l’esquerra abertzale (va ser diverses vegades a les llistes d’Herri Batasuna i Euskal Heritarrok).