Secrets sota terra d’Agramunt
El portal de l’Àngel d’Agramunt ja no té àngel, va volar fa molts anys, i l’entrada medieval a la ciutat tampoc ha persistit el pas del temps. L’antiga vila closa es presenta ara ben oberta, disposada a mostrar alguns dels seus secrets recuperats no fa pas gaire. Molts, ocults al subsòl del que va ser la capital econòmica del comtat d’Urgell i que ara té com a principal actiu el sector primari i sobretot la producció del torró artesà, que li dona fama. Però Agramunt és molt més que una queixalada dolça per Nadal. Això és almenys el que pretén transmetre el municipi, que aquest estiu ha fet una clara aposta pel turisme cultural. Una assignatura que algunes poblacions catalanes amb tanta història i elements singulars, i fins i tot artístics, mig trampegen amb notes baixes. La feina a Agramunt és a mig fer. S’estan instal·lant els panells informatius i falta senyalitzar les rutes, però sí que s’han començat a oferir visites guiades estables tots els caps de setmana. I és gràcies a aquesta aposta que ara resulta fàcil descobrir els secrets més ben guardats de la població.
Dos d’aquests secrets es troben al parc del convent, situat en un turó de la ciutat amb vista panoràmica de la vall del Sió. Antigament s’hi alçava el convent de Sant Francesc, d’aquí el nom, que es va esmicolar ràpidament quan Mendizábal va ordenar la desamortització. Fins al punt que va resultar tota una sorpresa quan ja al segle XXI es va descobrir per casualitat la cisterna del centre eclesiàstic. Situada just a sota del desaparegut claustre es conserva una impressionant cúpula amb carreus del segle XVII de 9,5 metres d’alçada i 12 de diàmetre restaurada recentment i que en un futur fins i tot podria acollir espectacles de petit format. Molt a la vora, una altra obertura ens condueix sota terra. En aquest cas es tracta d’un dels pous de gel més importants de les terres de ponent, del segle XVI i de 7,8 metres d’alçada i 8 de diàmetre, que va entrar en desús amb l’arribada de l’electricitat però que al 1938 va activar-se de nou com a refugi antiaeri.
Però l’ametlla del torró es troba just a l’interior del seu principal tresor arquitectònic, l’església romànica de Santa Maria. Agramunt, una de les ciutats que abastia les línies republicanes, va patir intensament els bombardejos de les tropes franquistes, fins al punt que la població va decidir obrir un refugi al cor del temple aprofitant l’existència d’una antiga cripta. Un cas únic. Com si la patrona de la població, la Mare de Déu del Socors, hagués decidit aixoplugar els seus auxiliats a l’interior del seu ventre. Però el refugi només va romandre en funcionament un mes i una setmana abans de la caiguda de la ciutat el 12 de gener de 1939. Això sí, va ser operatiu durant l’allau de bombardejos del 23, 27, 30 i 31 de desembre. Aquell Nadal, la vila dels torrons va tenir una altra feina: amagar-se. I aquest, 83 anys després, pretén exhibir-se més que mai aprofitant la vinguda de visitants que hi fan cap pels seus postres. Un dolç canvi.
Poblacions amb història i elements singulars trampegen amb notes baixes l’assignatura del turisme cultural