Més preguntes que respostes
El Hay Festival de Segòvia acull un debat entre Ingrid Betancourt i Juan Manuel Santos
El relat és colpidor. Costa d’imaginar aquella dona protagonitzant l’escena: “La geografia de la selva és molt difícil, no és plana, hi ha muntanyes. Havíem d’escalar parets verticals com les d’aquesta església –assenyala–, i anàvem encadenats a un altre segrestat. No podia mirar a baix perquè, si queia, ens matàvem els dos, i portàvem pes a l’esquena... com ho vam fer, no ho sé... vam estar mesos sencers caminant, travessant cursos d’aigua, i, si no es podia passar [els guerrillers], tallaven un arbre i aquell arbre era el pont, però estaven humits, i anàvem encadenats, era relliscós... si un queia moríem tots dos... una vegada vam pensar a llançar-nos al riu, amb alguna cosa que ens servís de flotador, però era molt cabalós, i hi havia piranyes i caimans... ficar-se allà a la deriva... no sé ni com no ho vaig fer...”.
La dona és Ingrid Betancourt, segrestada quan optava a la presidència de Colòmbia l’any 2002, i que no va poder ser alliberada fins sis anys més tard. Les parets verticals de l’església que assenyala són les de l’aula magna de l’IE University de Segòvia, on aquest dissabte ha participat en un emocionant debat del Hay Festival al costat del seu amic i expresident de Colòmbia Juan Manuel Santos, un altre dels principals protagonistes de la política colombiana de les últimes dècades. Són dos dels focus d’atenció del certamen de Segòvia d’aquest any, que se celebra fins demà en diversos recintes, amb ponències sobre literatura i robots, art i literatura afro, la revolució sostenible, el poder transformador de la cultura, i com aquesta crea riquesa... Un mosaic temàtic recosit per la seva conseqüència: surts amb més preguntes que certeses.
Betancourt i Santos van presentar Una conversación pendiente (Planeta), en què parlen sobre el passat, el present i el futur del seu país. “El món éstà àvid de busquè car ponts en societats polaritzades, i aquest llibre actua en aquest sentit”, va dir Santos. Betancourt no serà candidata a les pròximes eleccions, però s’implicarà en la campanya, va anunciar.
En carn i ossos, no com Michihito Matsuda, un altre dels polítics dels qui es va parlar ahir al Hay. Va ser candidat a un districte de Tòquio i va quedar tercer: la gràcia és que era un robot. Costa d’imaginar algú més allunyat de Betancourt, més que els seus segrestadors. Perquè la jornada va obrir amb un debat sobre literatura i robots, amb els escriptors Carme Riera, Nuria Barrios i Javier Sierra i l’advocat de drets editorials Javier Díaz de Olarte, moderats per l’editor d’Edhasa, Daniel Fernández. El que passa és algun premi literari ha estat guanyat per un autor desconegut, i que ha quedat així... En aquesta tessitura, les editorials buscaran un software que permeti escriure llibres (en segons, potser) amb els ingredients que més agraden al públic, per crear best-sellers tots els dies? Un software que, una vegada creat, no reclami drets d’autor?
Que no protesti si hi ha una error d’impremta? Javier Sierra podria –ho va plantejar ell mateixalimentar aquest algoritme amb les seves obres anteriors per
“El món està àvid de buscar ponts en societats polaritzades”, diu l’expresident colombià
tan acceptables com un escriptor comercial, i a la gent li agradarà això. Tindrà el seu públic. Té qualitat? No es ven? Sí. La pilota és a la teulada de les editorials”.
El director del Círculo de Bellas Artes de Madrid, Valerio Rocco, i la directora de la Fundació Banc Sabadell, Sonia Mulero, van parlar del potencial transformador de la cultura , i, a més de reivindicar-lo, van fer apologia d’un cert activisme cultural.
Rocco, que és filòsof, va defensar que la cultura ha de combatre l’apropiació, per part de la ciència o la medicina, dels conceptes d’innovació, investigació o excel·lència.