“El temps m’ha ensenyat a no ficar-me en tots els sidrals”

Pedro Martínez Entrenador del Baxi Manresa

Victòria contra el Barça

“L’eufòria que s’ha generat a l’entorn no es correspon amb la realitat de l’equip”

Pedro Martínez (Barcelona, 1961) se sotmet pacientment a la sessió fotogràfica que precedeix una entrevista. Després de 31 anys a les banquetes d’elit, ja res no li esborra el somriure i la seva afabilitat continua intacta. Més tard s’asseu a xerrar amb La Vanguardia al parquet del Nou Congost i s’esplaia en totes les respostes. Tant li fa parlar del seu Baxi Manresa com de la seva passió per Twitter, una xarxa mitjançant la qual fins i tot va pressionar l’ambaixada espanyola a Nigèria per tancar un fitxatge.

Com va ser l’arribada de Moneke?

No crec que pressionés ningú, simplement va ser producte de la impotència d’una situació que s’estava retardant. Una sèrie de traves burocràtiques amb els jugadors estrangers en funció d’alguns països, i en el seu cas era força complicat. Al final et frustra i et queixes no tant per aconseguir alguna cosa sinó com a símptoma de frustració.

Però va funcionar... Sincerament, no ho crec. Només va coincidir en el temps. Feia dies que esperàvem que tingués el paper per poder entrar.

A vostè l’apassiona Twitter. Al seu dia, quan va començar, va ser una manera de mostrar-me una mica com soc. Tinc fama de seriós, i crec que aquesta fama és just que sigui així, però no és real al cent per cent. Em considero una persona a qui li agrada riure’s de si mateix, dels altres, com qualsevol, però que no soc tan seriós com penso que la gent em percep.

Per a què l’utilitza? M’agraden les ironies i no tinc gaires problemes a donar opinions. Quan escric a Twitter penso que si un periodista em preguntés sobre un tema també opinaria. Crec que puc donar opinió sobre temes que no estan relacionats amb la meva professió. I Twitter em sembla una bona eina. Em diverteix, però sense compromís de permanència ni tampoc amb data de caducitat.

També parla de política...

En això no vull ser ni exemple de res ni sentenciar. Qui estigui a gust donant una opinió política hi té dret, ja sigui a Twitter o on sigui, penso que som en un país democràtic i cadascú pot dir el que consideri oportú. Però qui es trobi més còmode sense donar les seves opinions polítiques em sembla sensacional. En determinats temes polítics sí que em tallo, perquè estic més a gust sense donar una opinió gaire clara.

Ha tingut cap problema?

Ho poso tot en la mesura justa. De vegades tu dones una opinió respectuosa i et contesten amb menys respecte. Però no hi dono gaire valor, no s’ha d’estar gaire pendent del que respon la gent. Només si coneixes algú, que no s’amaga al darrere d’un pseudònim, doncs li dones més valor.

Parlem una mica de bàsquet. Què té d’especial Manresa perquè el continuïn retenint? Primer, les persones. Tinc una història amb aquest club, perquè vaig començar l’any 1990 i la veritat és que les coses sempre han anat bé i sempre m’he sentit a gust i valorat. Ara mateix la relació que tinc amb el president és molt bona, de molta confiança, de saber que estem en la mateixa línia. També hi ajuda tenir feeling amb alguns jugadors amb qui fa temps que hi soc.

Hi ha hagut vuit canvis a la seva plantilla: li dificulta la feina? Són més canvis dels que m’hauria agradat. Vam fer ofertes a cinc jugadors que van acabar la temporada passada, però no va poder ser. Ens hauria agradat tenir més continuïtat, però també entenem que això al Manresa és normal que passi. Toca reconstruir.

Guanyar la Lliga Catalana al Barça sembla la millor empenta per afrontar la temporada. Diguem que en el moment va ser una alegria bona per molts motius. Tot va ser positiu, aquell cap de setmana. Però posteriorment també et porta que es generi una

El seu caràcter

“Recordo molt més les derrotes mítiques que no pas les victòries mítiques”

eufòria a l’entorn sobre l’equip que no comparteixo i que crec que ara mateix veig més negativa que no pas positiva. No es correspon amb la realitat de l’equip.

Després de tants anys, on troba la motivació per al dia a dia? Sense motivació és difícil fer-ho bé. Estic pendent d’això; o sigui, m’agrada veure si a l’estiu estic al màxim. M’agrada notar que abans d’un entrenament estic nerviós i abans d’un partit tinc aquella sensació entre il·lusió, perill i por per la competició. M’agrada sentir això, perquè el dia que no ho senti segurament serà per començar a prendre decisions. No sé d’on surt, però em noto motivat, que m’agrada entrenar, m’agrada que hi hagi una flama interna de pressionar els jugadors que millorin, que s’entrenin al cent per cent, per bé que això també té un desgast i porta a enfrontaments. Però ho continuo tenint, segurament una mica modulat pel temps, per saber que no et pots ficar en tots els sidrals. Però aquesta motivació és clau.

Ha canviat molt, el bàsquet, des que va començar a entrenar?

Sí, sens dubte. Si agaféssim un partit de fa 25 anys el joc és totalment diferent. Ha canviat el reglament: la possessió de 30 a 24 segons va ser una revolució. Però els jugadors també són millors físicament i tàcticament, i a més coneixen molt millor el joc i ens permet als entrenadors actuar més. La preparació dels partits ara és moltíssim més exhaustiva que no era abans. Ha canviat moltíssim. El bàsquet és un joc en evolució constant. En un període llarg es veu que hi ha tendències en atac i en defensa que van variant, i això s’ha d’analitzar, d’estudiar, i s’ha d’implementar als equips.

Passió per Twitter

“Mentre em diverteixi continuaré opinant de tot, però no vull ser exemple de res”

Quina diria que ha estat la més important els últims anys? L’evolució en els tirs de tres punts ha estat de les que més ha influït en el joc. L’impacte dels tirs de tres i l’augment en el percentatge d’encert. És impossible guanyar si no en fiques de tres, i cada vegada es tira més. Ve de l’NBA.

Com es va adaptar vostè quan es van retallar les possessions a 24 segons?

El joc va canviar, especialment arribant. Tirar en els primers cinc segons sempre s’havia intentat, però hi havia segons intermedis, del 5 al 12, en què no es buscaven gaires opcions, es preferia elaborar molt més. El canvi va provocar que els equips intentessin buscar l’avantatge més ràpidament. El bloqueig directe arribant, que abans gairebé no es feia, o tirar de tres molt de pressa. Ara cada vegada es busca més aquest tipus de llançaments.

Quins entrenadors han tingut més influència en la seva carrera?

Molts. No em considero un entrenador gaire talentós, però m’he esforçat i he treballat molt, intentant millorar durant tots aquests anys. He tingut influències molt grans, però la meva principal font d’aprenentatge han estat els meus ajudants. Salva Maldonado, per exemple, va ser molt important. O Jaume Ponsarnau, que és una persona de molt valor per a mi. I com a ajudant d’Alfred Julbe també vaig aprendre molt.

Té alguna espina clavada en la seva carrera?

Algunes. Suposo que ha de ser un tema de caràcter, però recordo molt més les derrotes mítiques que no pas les victòries mítiques.

Ha entrenat per tot Espanya, però mai el Barça o el Madrid... Estic molt orgullós dels equips en què he entrenat. Evidentment, si entrenes el Barça o el Madrid estàs en la lluita pels títols, però al final la feina de l’entrenador no pot ser només guanyar títols. És molt més ampli. És ajudar els jugadors a millorar, aconseguir que els clubs millorin... i per a això no cal ser al Barça o al Madrid. No és una frustració no haver entrenat mai el Barça o el Madrid, la qual cosa no vol dir que no m’hauria agradat.

Quina salut té el bàsquet espanyol avui dia?

Al marge de la covid, que ens ha afectat a tots, tenim una lliga molt bona. Me n’adono quan fitxem jugadors que no han jugat mai aquí i estan bojos per venir. Ho veuen com un pas endavant.

Com es pot enganxar més gent al bàsquet?

Es necessita imaginació. Ara la influència de l’NBA i la seva grandíssima maquinària publicitària fa que tot sembli més petit del que realment és. Lluitar contra això és impossible i no ens podem comparar, perquè perdem.

A vostè li agrada, l’NBA?

La segueixo, però segueixo molt més l’Eurolliga. M’interessa l’NBA, però que quedi clar que dormo a les nits. Però m’atreu moltíssim més un partit d’Eurolliga que un de l’NBA.

Bolmaro, Garuba... considera que els joves fan el salt massa aviat?

És comprensible. Crec que valdria més que es continuessin formant a Europa i anar allà completament formats, però entenc el risc d’anar a guanyar més diners i adaptar-t’hi més jove. Hi ha exemples de tota mena. Pau Gasol se’n va anar molt jove, semblava que continuar a l’ACB hauria estat una bona decisió i, en canvi, la seva carrera ha estat fantàstica. I d’altres hi han anat joves i potser els hauria convingut aguantar més anys aquí.