El que hi ha
Que el món no s’acabarà de cop, amb un bang, com deia el poeta, sinó amb un gemec, se sap de fa molt de temps. Però quan et toca assistir des de primera fila al desplegament patètic de la teva derrota, i constates que la decadència és lenta però inexorable, i té moltes cares, matisos i colors, primer, et remous, com si encara te’n poguessis desempallegar. Després et revoltes, com si no fos cosa teva i encara tinguessis a l’abast les possibilitats que tenies quan anaves guanyant. I finalment, com més aviat millor, comences a acceptar el que hi ha… Totes les teràpies parteixen d’aquest principi de realitat, de mirar-se als ulls i dir-se la veritat a un mateix, sense subterfugis. Em sap molt de greu, perquè tothom sap que parlo del Barça. I encara em sap més greu perquè, francament, també podria estar parlant del país.
L’administració Rosell/Bartomeu, reelegida amb un entusiasme reiterat per la seva massa social, ha fet un mal tan gran al club, amb aquella mescla explosiva de ressentiment i de incompetència (aviat s’esclarirà amb quina dosi de mala fe), que em temo que anirem veient tot al llarg de la temporada com surten a la superfície contusions inadvertides, traumes soterrats i nous episodis vergonyants. L’últim? La possible contribució al finançament de l’unionisme. Sí, després
Els millors del món, els que sabrien com sortir d’aquest atzucac, eren nostres i els vam anar fent fora
d’anys de sentir la matraca que el Barça no s’havia de ficar en política, es veu que els neutrals s’hi van capbussar sense complexos.
És molt lògic que qui no va poder o no va voler anticipar la decadència, ara s’afanyi a identificar responsabilitats entre els gestors actuals. Però només que fóssim mínimament honestos, admetríem que els daltabaixos esportius, econòmics i institucionals, redueixen de manera dràstica les alternatives de tots els actors. Que Laporta, segurament el candidat que tenia més números per conservar Messi al club, s’hagi vist obligat a acomiadar-lo, n’és una prova. Que hagi revalidat Koeman, un entrenador en qui no semblava creure, segurament, també. Per altra banda, entre el que va dir l’holandès (“amb tots els jugadors disponibles podem aspirar a molt més”) i el que va donar a entendre Gerard Piqué, (“és clau guanyar els pròxims partits per anar sumant gent” i “estic segur que al final de la temporada acabarem competint”), es pot explicar, que no justificar, l’esperit Amarrategui, d’equip petit, amb què el Barça va sortir a retrobar-se amb l’afició dimarts, a casa contra el Bayern de Munic. Quin és el problema? Que els millors del món, els que sabrien com sortir d’aquest atzucac, eren nostres i, poc a poc, els vam anar fent fora. L’únic consol, ai las, és que de tot se n’aprèn i que, més tard o més d’hora, el Barça tornarà.