Palou fa les Amèriques
El pilot de Sant Antoni de Vilamajor es pot proclamar demà campió de les sèries de bòlids dels EUA; seria el primer espanyol de la història a aconseguir-ho
Tinc 25 punts d’avantatge respecte el segon. Està força bé, la veritat. I més tenint en compte com veníem en la darrera cursa, 10 punts per sota. Soc el pilot amb més victòries aquest any (3), estic molt content. Encara falta. Hi ha molts punts en joc. Encara pot passar de tot, però anem pel bon camí”.
La veu d’Àlex Palou Montalbo (Sant Antoni de Vilamajor, 24 anys) sona tan clara com entusiasmada i esperançada a l’altra banda de l’Atlàntic, des del seu apartament a Indianapolis, on viu amb la seva companya, l’Esther. El pilot català acabava de guanyar la seva tercera cursa de la Indycar (en 14 cites), a Portland, amb què recuperava el lideratge del campionat nord-americà de bòlids. I se situava en una posició immillorable per intentar assaltar el títol en les dues curses que queden, el GP de Monterey, al circuit de Laguna Seca, aquest diumenge (0.00 h, hora espanyola), i el GP de Long Beach, diumenge 26.
Simplement impressionant. En el segon any en les sèries automobilístiques, i amb només 24 anyets, Palou està sent la gran sensació de la Indycar, al davant de monstres com Scott Dixon, Helio Castroneves, Will Power o expilots de l’F-1 com Marcus Ericsson, Takuma Sato o Romain Grosjean. A més de les tres victòries (a la cursa inaugural d’Alabama, al Road America i l’esmentada de Portland), al maig Palou va ser segon en les mítiques 500 Milles d’Indianapolis. El millor resultat d’un espanyol en la història.
Com s’explica el bon any que està fent, en el seu segon curs?
–És una mica de tot –explica el vallesà–. És la primera vegada en la meva carrera automobilística que he pogut córrer dos anys seguits amb el mateix cotxe i el mateix equip, sense canviar de categoria. Això m’ha donat molta confiança. L’equip, el Chip Ganassi, és molt bo, hi tinc una relació espectacular, fan molt bons pit-stops, molt bones estratègies, m’ajuden quan estic en una situació dolenta. I tenir al costat companys com Scott Dixon m’ajuda molt –detalla Palou.
Per modèstia no ho dirà pas, però es deixa una altra raó del seu èxit: la gran capacitat de treball. No fa vacances ni ha tornat a casa des que va emigrar als EUA, superant les dificultats d’entrada al país per la covid.
–Des del dia de Reis no he tornat a casa. Són coses que s’han de fer. Arribes a un equip gran i nou, tens una oportunitat que no tothom pot tenir, i havia de donar el 100%. Quan acabi la temporada, a l’octubre, ja tornaré a veure la família –diu amb la veu més tova–. Se’m fa dur, sobretot perquè tinc una germaneta de 12 anys, la Júlia, a qui no veig des de les 500 Milles. És l’única part dolenta, estar allunyat dels que més t’estimes.
És el preu per “ser pilot, per viure del que més m’agrada”, diu Palou, que després d’haver corregut dos cursos a la GP3 amb l’equip d’Adrián Campos sense gaires bons resultats, amb només 21 anys se’n va anar a córrer al Japó, a la SuperFormula Nippon, on ves per on li van obrir les portes de la Indycar, via Honda. “Van quedar molt contents amb mi i els
“Des del dia de Reis no he tornat a casa; són coses que s’han de fer, havia de donar el cent per cent”
“Fernando Alonso diu que ho veu clar, que seré campió, o sigui que li hauré de fer cas”, diu Palou animat
vaig demanar que volia córrer la Indycar; em van oferir un test i els vaig sorprendre”, recorda.
A qui no ha sorprès ha estat a Fernando Alonso, amb qui manté una bona relació arran de les 500 Milles. “Després de cada cursa les comentem una mica per missatges. Em va dir que tindria opcions de guanyar aquest any quan vaig fer el pas a Ganassi. Ell diu que ho veu clar, que seré campió, o sigui que li hauré de fer cas”.
I si fos campió de la Indycar, a Laguna Seca o a Long Beach, Palou sap que se li obriran portes. S’imagina que el criden de l’F-1?
–No em plantejo l’F-1. El que més m’agrada és competir en les curses, guanyar, és com m’ho passo bé. L’F-1 és el màxim nivell de l’automobilisme, però sobretot per a les marques, pels dissenys dels cotxes, pels motors, l’aerodinàmica... I, en canvi, la Indycar és old school, és un campionat només de curses, tot està més igualat i tothom té l’ocasió de guanyar.
Per això s’hi veu molts anys. “Si em donessin l’oportunitat d’estar-m’hi 20 anys, com Dixon, que en té 17 més i encara lluita pel títol, seria el millor que em podria passar”.