“Unamuno temia ser assassinat com Lorca, ‘però a casa meva’”
Luis García Jambrina, doctor en Filologia Hispànica i escriptor
Tinc 60 anys. Vaig néixer a Zamora i visc a Salamanca, fa 40 anys. Soc doctor en Filologia Hispànica, per la Universitat de Salamanca. Tinc una filla, l’Alba (23). Política? Jo soc unamunista. Religió? Agnòstic. Amb Miguel de Unamuno van cometre els colpistes un doble crim
Unamunista? Sí, admiro Unamuno. Per què? Per la seva obra i quixotisme, pels seus principis ètics. Va donar suport als colpistes el 18 de juliol. Va creure que era un cop de timó per salvar la República. “Que càndid que vaig ser!”, va dir.
Salvar-la de què?
Del caos violent: revoltes, atemptats, incendis de temples... Del final de la civilització occidental cristiana.
En mans de qui?
De la deriva totalitària de “los hunos i los hotros”: amb l’hac delatava la barbàrie.
D’esquerres i de dretes?
Sí, falangistes i comunistes, anarquistes i cedistes, militants tots ells en la violència política! I a ell la violència li repugnava!
Era un pacifista?
Partidari de la pau i la paraula, no de punys i pistoles: va execrar el falangisme.
Que defensava Unamuno, llavors?
La civilitat, el debat intel·lectual, la lluita d’idees, dubtes i paradoxes, la contradicció.
Era contradictori?
La paradoxa era cosa seva. Ho confrontava tot, buscava l’antítesi. Era antitètic. Antitètic fins i tot amb si mateix!
Un torracollons brillant, entenc.
“Primer em va desterrar el rei, després Primo de Rivera, més tard els rojos i ara els blaus”, va declarar el 6 de desembre del 1936, vint-i-cinc dies abans de la seva mort. “Seguiré dient el que crec que és just”, va afegir.
“Ara els blaus”. Els va criticar?
Poques setmanes després del 18 de juliol ja va criticar els afusellaments, la repressió. “Vèncer no és convèncer!”, diria davant José Millán-Astray, fundador de la Legió i cap de l’Oficina de Premsa i Propaganda franquista: la seu era aquí mateix.
Aquí mateix?
El palau Anaya de Salamanca, des d’on li estic parlant ara mateix.
I no l’esgarrifa una mica el lloc?
Estic sol, i sí, la veritat, però continuem.
Unamuno es va encarar amb Astray.
El 12 d’octubre del 1936 es va celebrar l’anomenat dia de la Raça al saló del Paranimf de la Universitat de Salamanca.
Qui hi havia?
Catedràtics, professors, estudiants, milicians falangistes, el bisbe Pla i Daniel, l’escriptor Pemán, Carmen Polo de Franco... Certs ponents van qualificar Bascònia i Catalunya d’“Antiespanya”. I Unamuno es va reclamar “basc pels quatre costats” i defensor de la llengua espanyola.
Bé! Molestant tothom, per variar. Aquesta “Antiespanya” és també Espanya, va afirmar, incloent-hi José Rizal. Escàndol!
José Rizal?
Heroi de la independència filipina. Un jove tagal, mestís, burgès, metge, cultíssim, amb dues novel·les en espanyol i afusellat a Manila el 1896 per rebel·lió.
Què va dir Unamuno de Rizal?
Que Rizal era Espanya, també. Que la seva última paraula al morir va ser en espanyol. Que el seu afusellament pel govern colonial espanyol va ser una brutalitat incivil. I allà va saltar Millán-Astray, excombatent a les Filipines, a plens pulmons..
Què va cridar Millán-Astray?
“Mori la intel·lectualitat!”. I va afegir: “Certs professors moriran”, i va atacar les que va qualificar de “teories avariades”.
Va amenaçar de mort Unamuno! Unamuno va ser confinat a casa. Es va comparar amb el Lorca assassinat: “Em mataran també, però a casa meva”.
De què va morir?
“És mort! Jo no l’he matat”, va cridar Bartolomé Aragón el vespre del 31 de desembre del 1936, sortint corrent de l’habitació del senyor Miguel.
Qui era el tal Bartolomé Aragón?
Un falangista fanàtic, feia fogueres de llibres, acollint-se cínicament a una escena del Quixot... Sentir-ho va treure de polleguera Unamuno. I va morir.
Un ictus, o Aragón el va assassinar?
No hi va haver autòpsia, no se sap. La Falange es va apropiar del cadàver i l’endemà el van enterrar amb honors de falangista.! És la “doble mort” d’Unamuno.
Expliqui’s.
Els colpistes roben la seva figura per evitarse un altre màrtir com Lorca, l’assassinat del qual els perjudicava internacionalment. La mort física d’Unamuno, doncs, va ser seguida de la seva mort simbòlica.
Van embrutar la seva figura i obra?
Així és. Bartolomé Aragón va dir que Unamuno va morir invocant la “salvación por Dios de la España nueva”. Quina infàmia!
S’indigna vostè.
Unamuno va ser Quixot contra la Falange! “És el perill més gran que amenaça Espanya”, li va dir a un periodista pocs dies abans de morir. Se’l va profanar doblement en la seva persona i obra: l’Església el declararia després “heretge màxim i mestre d’heretgies” només per ser lliure.