Noorullah Munir
Ministre d’Educació talibà
futur negre per a les dones a l’Afganistan. Gairebé cinc milions d’estudiants afganeses de secundària ahir no van poder tornar a les seves escoles, com sí que van poder els nois.
Les amenaces van començar a arribar des de molt abans que els talibans s’acostessin a Kabul. “No està clar que en aquell moment vostè continuï viva. Si ho està, llavors ens ho pensarem”, escrivia a Twitter el 14 de juny un reconegut seguidor dels talibans. Contestava així a una piulada de Fawzia Sayedzada en què deia que un dia escriuria tota la veritat tot i que li tallessin les mans. Es referia a alguns actes comesos pels talibans a les províncies afganeses.
Els missatges de rebuig també li arribaven des del costat oficial. Després que la primera província caigués en mans dels talibans, aquesta periodista i activista dels drets humans va assegurar que no seria l’última província a caure. Denunciava que tot el que passava era responsabilitat del govern. La van trucar del Departament de Seguretat Nacional perquè provés allò que escrivia. Des d’aleshores ha tingut dos incidents que li van fer témer per la seva vida. En una ocasió la van intentar segrestar i una altra vegada va estar a punt de ser detinguda per homes que van dir que eren de la intel·ligència. Ella, que és advocada, va assegurar que coneixia els seus drets i després de negar-se a acompanyar-los li van pegar fort al rostre. Tant, que va perdre la respiració. Encara guarda al seu mòbil les fotos amb els blaus. “No vaig tenir mai clar d’on podien arribar les amenaces”, diu Fawzia al menjador d’una casa en un lloc no determinat de Kabul. Viu amagada, com molts altres activistes i periodistes per a qui l’única opció és deixar el país. Durant els últims mesos s’ha canviat diverses vegades de casa.
“Estic en contacte amb moltes activistes de l’Afganistan i totes estan espantades. La majoria no surten al carrer. Moltes asseguren que no paren de plorar”, explica Fawzia, que té una trajectòria tan extensa que sembla impossible que tingui 28 anys. Va estudiar dret, és periodista, presentadora de televisió, tertuliana en desenes de programes de política, activista pels drets dels nens i les dones, excandidata al Parlament i més. Però des de fa setmanes la seva vida ha quedat detinguda. Viu amb el permanent temor que alguna cosa pugui passar, i no és optimista. Com no ho és un gran sector d’aquells que practiquen el periodisme. Sami Ullah Amini, de 35 anys, és un d’ells. Des del 2009 treballa com a presentador de Tolo TV, la cadena privada més important del país.
És la cara del telenotícies de les set de la tarda en paixtu, llengua que predomina entre els talibans. Molts d’ells no parlen dari, més habitual en els espais informatius. Això el fa encara més conegut entre ells, per la qual cosa tracta de guardar un perfil baix. Passa dies, o fins i tot setmanes, sense anar a casa, i sempre va vestit de la manera tradicional i amb màscara per evitar ser reconegut en els controls de seguretat. “De vegades em sento com si fos un lladre”.
“Ells –els talibans– han assegurat que hi ha una amnistia per a tots els periodistes, però hi ha actes que ens demostren que podran tornar al que han fet abans”, diu. Reconstrueix diversos incidents. En un d’ells, vint periodistes van anar detinguts per cobrir una manifestació, i dos d’ells van ser fortament colpejats. El portaveu dels talibans es va disculpar pel que havia passat i va assegurar que hi hauria una investigació, però pocs dubten que una situació així no es pugui repetir. Un altre camerògraf de Tolo News va rebre un cop molt fort amb la culata del seu kalàixnikov.
Els periodistes estrangers també hem estat advertits de no cobrir protestes il·legals, com les de les dones exigint els seus drets. “Tenim por sobre les limitacions que ens poden forçar”, diu Amini. Posa com a exemple les sis bombes que han esclatat al país els últims dies. Amb prou feines els han pogut esmentar en les edicions dels telenotícies.
“Si continua aquesta situació és molt difícil treballar. M’agrada el meu país, m’agrada aquest ofici però és molt difícil fer-ho si veiem que ens limiten, si ens restringeixen la llibertat”, diu Amini, que va ser un dels pocs periodistes del canal que no va emigrar. Va voler fer-ho, però no ho va aconseguir. Si no canvia la situació, ho tornarà
Cinc milions d’afganeses no han pogut tornar a l’escola de secundària; els nois sí que hi han tornat
a intentar. Molts creuen que les llibertats es restringiran més ràpid del que es pensa. Divendres van anunciar que el Ministeri de la Dona deixava d’existir per donar pas al Ministeri de la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Pecat, que ja va existir quan van governar a finals dels noranta i que porta molt mals records als afganesos. Gairebé cinc milions de dones estudiants de secundària tampoc no han pogut tornar a l’escola, tal com sí que ho van fer ahir els nois.
“En les dues últimes dècades les dones vam tractar de ser part de la societat, però ara ens tanquen les portes per tot arreu”, lamenta Malake Rasouli, una activista que fa més de 45 anys que treballa pels drets de la dona. La seva tasca més reconeguda era protegir les dones abusades i violentades pels seus marits, ajudarles en la part legal i protegir-les.
Molts d’aquests homes, que havien acabat a la presó, van ser alliberats pels talibans, i avui la busquen. Va haver de fugir de la seva ciutat, Herat, i amagar-se en un petit apartament de Kabul que comparteix amb el seu marit i la família d’una altra activista que també va haver de fugir.
“Cap organització no pot treballar amb seguretat per donar suport a les dones”, relata aquesta dona que diu que l’única opció és que organitzacions internacionals reprenguin la seva tasca al país. Ella voldria formar part d’aquest grup de suport, però han de deixar el país. No té on amagarse. Ha d’anar-se’n, malgrat que no és fàcil començar una nova vida quan ja té els 60 anys.