Estònia, el país al núvol
L’Estat bàltic s’enorgulleix de ser el més digital del món, un banc de proves de la governança virtual
Els únics tràmits que requereixen presencialitat a Estònia són els matrimonis i, per a desgràcia del meu exmarit, els divorcis. Totes les altres coses es poden fer per internet”, explica Liisa Past, directora de l’Oficina de Seguretat de la Informació del Ministeri de l’Interior d’Estònia. El petit país bàltic llueix amb orgull el títol de primera nació digital del món. Un lloc on, afirmen, un 99% de les interaccions amb l’Estat es poden fer en línia. Tota la informació dels ciutadans és al núvol. Una experiència única que ha propiciat l’eclosió d’empreses emergents com ara Skype, Bolt o Wise, i que volen compartir amb la resta de ciutadans del món, a qui ofereixen ser residents digitals.
“Quan vius a l’estranger i, per exemple, has de pagar impostos, és quan t’adones que a Estònia donem per descomptades coses que, a la resta del món, no ho són”, explica a la seva oficina de Tallinn la primera ministra, Kaja Kallas, que recorda amb horror la seva experiència amb la declaració de la renda belga durant els seus temps d’eurodiputada a
Brussel·les. El mateix tràmit a Estònia es fa en deu minuts. Crear una empresa, en vint. I registrar un nounat... l’hospital ho fa per tu i el Govern t’envia un correu amb el seu número d’identificació i informació sobre els ajuts disponibles.
Hi ha una combinació de factors que van convertir Estònia en el “banc de proves” –en paraula de Kallas– de l’Estat digital. Sota l’ocupació soviètica, Moscou hi va ubicar el 1960 l’Institut de Cibernètica, que va convertir Tallinn en un dels principals pols soviètics en computació i va obrir el país a contactes amb altres centres científics occidentals. Després de la independència, el 1991, el país estava arruïnat, però un grup de polítics amb coneixements en computació i enginyeria van saber veure les oportunitats de la incipient era d’internet. “Vam veure que era el més pràctic i barat”, recorda Toomas Hendrik Ilves, president estonià entre el 2006 i el 2016.
Aquell any van rebutjar l’oferta de Finlàndia d’instal·lar-hi gratuïtament la telefonia analògica i van optar per un sistema digital. D’aquí van passar a distribuir ordinadors i el 1998 totes les escoles del país tenien internet. El 2002 tots els estonians tenien identificació digital, amb què poden firmar tota mena de documents o accedir als serveis de l’Estat. El 2005 es van convertir en el primer país a aprovar el vot digital. El salt definitiu va arribar el 2014, quan Estònia va decidir anar més enllà de les seves fronteres i crear la residència digital, un sistema pel qual qualsevol persona (després d’un procés de control) pot accedir a la seva plataforma digital i utilitzar els seus serveis per crear empreses, o fer servir els seus bancs o el seu sistema fiscal sense haver de posar mai els peus al país. “No és un passaport. No et dona la residència ni dret a votar, només a aprofitar els nostres recursos digitals”, aclareix Lauri Haav, director del programa.
La reduïda mida del país, que només té 1,3 milions d’habitants, i el fet que tot estava per fer, li donaven l’oportunitat de ser flexible a l’hora de provar coses noves i fer marxa enrere en cas d’error. “Som un petit vaixell amb facilitat descriu Kallas.
D’altra banda, aquesta experiència no seria possible sense la confiança dels ciutadans, una cosa que en altres països europeus seria gairebé impossible. “Vam lluitar molt per tenir el nostre país, potser això fa que hi confiïn més”, reflexiona la primera ministra. “La confiança ve amb la pràctica; és un cercle virtuós”, afirma Past, responsable d’un quart del sistema de ciberseguretat estonià. “Només un 2% dels estonians va triar el sistema digital en les primeres eleccions, ara és un 50%”, afirma. La transparència també elimina objeccions respecte a la privacitat. Cada vegada que algú accedeix a les nostres dades deixa una marca, de manera que hi ha un registre de qui i quan els ha consultats.
L’elecció estoniana per la digitalització també comporta riscos. Especialment quan ets un petit veí incòmode per al gegant rus. El país va patir el 2007 un ciberatac sense precedents després del trasllat d’una estàtua d’un soldat de l’era soviètica, al qual s’oposava la població de parla russa. D’un dia per l’altre l’Estat digital va col·lapsar. Durant uns dies no es va poder accedir a webs del govern, comptes bancaris, diaris... “Va ser terri
El 2007 van patir un ciberatac rus sense precedents al món que va col·lapsar tots els serveis
ble”, recorda una periodista estoniana. Moscou sempre ha negat la seva implicació. L’experiència, que s’estudia en manuals militars de tot el món, va convertir el país en una potència en ciberseguretat. Van ser dels primers a entendre que l’Estat també s’ha de defensar a la xarxa.
El sistema d’intercanvi de dades estonià, conegut com X-Road, no emmagatzema la informació de manera centralitzada. La plataforma enllaça servidors individuals a través de rutes encriptades d’extrem a extrem, que permeten que la informació visqui localment. En cas d’atac, la infecció entre nodes es fa més difícil. El sistema X-Road és un dels punts forts de la ciberdiplomàcia estoniana, perquè permet connectar sistemes de diversos països. Ja passa entre Estònia i Finlàndia.
Malgrat tot, els atacs són “inevitables”. “Rebem constantment atacs des de Rússia”, confirma Kallas. “I de la Xina”, afegeix Past. No és casualitat que el país aculli el Centre d’Excel·lència de l’OTAN per a la ciberdefensa. Estònia proporciona a l’aliança la seva experiència, i la seva presència al país dona als estonians una potent arma de dissuasió. La conscienciació respecte al perill que suposen els ciberatacs russos es reflecteix en l’existència del primer cos paramilitar de cibersoldats del món. Un grup de voluntaris experts en tecnologia entrenats per entrar en acció a l’instant. “Per a la resta d’Europa, Rússia és una amenaça teòrica, per a nosaltres és una amenaça existencial”, diu una font del Ministeri d’Exteriors.
La intoxicació informativa és una altra de les tàctiques desestabilitzadores de Moscou. “Quan Occident es va despertar després dels atacs de desinformació a Ucraïna, nosaltres ja els estàvem patint gairebé des de la nostra independència”, explica Siim Krumpas, assessor de Comunicació Estratègica del Govern. El seu equip s’encarrega de monitorar i analitzar l’impacte de les notícies falses. A Krumpas no el preocupa tant respondre a una notícia falsa concreta com crear una societat resilient contra aquests atacs. El Govern estonià manté una dura postura contra certs mitjans russos. “Sputnik no té acreditació; no tenen els estàndards ètics i professionals per gaudir dels privilegis de ser considerats periodistes”, afirma. Tanmateix, Estònia ha tingut problemes per integrar el 24% de la població de parla russa, objectiu principal de la desinformació. “Fa deu anys no hi havia televisió en rus i era un problema”, diu Krumpas. Avui, el canal estatal en rus és el més consumit en aquest idioma al país.
Malgrat l’amenaça exterior, Estònia ha creat un ecosistema en què emergeixen algunes de les start-ups més innovadores. El somni estonià es basa en la caça d’unicorns (empreses no cotitzades valorades en més de 1.000 milions de dòlars). S’enorgulleixen de ser el país amb més unicorns per càpita. Ja en tenen set, però en volen més. “Ens agradaria que el pròxim unicorn el creés un resident digital”, afirma Andres Sutt, ministre d’Emprenedoria. El següent animal mitològic podria amagar-se entre les 18.000 empreses creades pels anomenats e-residents. Són responsables d’un terç de les empreses emergents del país, atrets també per un sistema fiscal que permet no pagar impostos si es reinverteixen els beneficis.
A hores d’ara hi ha 84.000 persones arreu del món amb residència digital a Estònia, una xifra notable però molt allunyada de l’objectiu de 10 milions d’e-residents per al 2025 marcada pel Govern estonià. “És veritat que ens vam marcar un repte inabastable, però creiem que cal pensar en les estrelles si vols arribar a la Lluna”, admet Haav.
Per cert, aviat serà possible divorciar-se per internet.
“Per a la resta d’Europa, Rússia és una amenaça teòrica, per nosaltres és una amenaça existencial”