Els marejos de Stendhal
ABarcelona se l’ha comparat al llarg de la història amb altres grans ciutats. Jules Romains va proclamar que si multipliquem Barcelona per deu obtindrem Nova York. Leonardo Sciascia va confessar que París és una forma de felicitat on se sobreposen la ciutat literària i la ciutat real, però també Barcelona s’acosta a aquest ideal quan hi vas o quan hi tornes. I fins i tot Henry Miller va escriure que Barcelona li va semblar una estranya barreja de Brooklyn i Brussel·les, quan va arribar-hi amb cotxe el 1954. El que no havia passat mai és que algú l’hagués comparat amb el Caire, com ha fet aquesta setmana Jordi Clos, arqueòleg i hoteler. El president del Gremi d’Hotels ha declarat que té ganes de poder dir amb orgull que és de Barcelona encara que Messi no hi sigui. Segons el seu parer, aquest orgull s’ha esvaït a costa de la
L’arqueòleg i hoteler Jordi Clos diu que Barcelona li recorda el Caire
improvisació i la negativa a qualsevol projecte, ja sigui l’ampliació de l’aeroport, la instal·lació de l’Hermitage o la implantació del Four Seasons. Segons la seva opinió, la ciutat és lletja, mentre es multipliquen les terrasses sense cap criteri, l’asfalt és un galimaties de colors i les barreres en forma de tanques, boles o blocs la converteixen en una gimcana: “No és la Barcelona que teníem, cada vegada em recorda més el Caire”.
Clos és un apassionat d’Egipte, fins al punt que posseeix un bellíssim museu egipci en l’Eixample. I ha hagut de patir el caos del Caire en els seus viatges. Però no sé si és encertada la comparació entre les dues capitals perquè a la megalòpolis egípcia se li acumulen els projectes, que van des del trasllat de la ciutat administrativa i dels negocis a 45 quilòmetres fins a la implantació de nous recintes culturals, com el Gran Museu d’Egipte, al costat de Giza.
A Barcelona li fa falta més neteja, més seguretat i menys obstacles. Però sobretot li urgeix un model de futur, un lideratge transversal i una aposta pel creixement. Javier Marías va escriure fa uns anys: “Barcelona és la ciutat més presumida que conec, més que Sant Sebastià, més que Londres, fins i tot més que Nova York o Venècia”. Avui, a Barcelona, Stendhal no es desmaiaria per la seva bellesa com li va passar a Florència, sinó per la fetor de les miccions de carrer.