Aeroport: recuperar el consens
La frustrada proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat ha servit per avaluar la capacitat de la nostra política per afrontar el futur de Catalunya. De moment, la política suspèn. El Govern central i la Generalitat, així com l’Ajuntament de Barcelona, han confirmat que no tenen més preocupació que acontentar les seves parròquies militants. En efecte, mentre el president espanyol, Pedro Sánchez, encapçalava la inversió de 1.700 milions del projecte d’Aena, la vicepresidenta de l’Executiu, Yolanda Díaz, visitant l’estany de la Ricarda, afirmava que el projecte d’ampliació del Prat és “depredador i invasiu”. Si el mes passat el president Pere Aragonès acceptava un principi d’acord per a l’esmentada ampliació que havia obtingut el vicepresident Puigneró, de Junts, diverses personalitats d’ERC, com Raül Romeva i Meritxell Serret, han anunciat que participaran en la manifestació que se celebra avui en contra de l’ampliació. També l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha xocat amb el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni.
Es dirà, amb raó, que les contradiccions internes dels dos governs no poden sorprendre a una opinió pública acostumada als embolics governamentals. Al cap i a la fi, la cultura de coalició és relativament recent a Espanya, està sotmesa als blocs ideològics o nacionals i no està consolidada. Estem acostumats, sí, al soroll, a la confusió, a les discrepàncies sonores a l’interior dels governs, però no podem acceptar que el futur del país es vegi bloquejat una vegada i una altra a causa de l’egoisme faccional que presideix la nostra vida col·lectiva.
Les discrepàncies creen confusió perquè els governs, forçats a coalicions indesitjades, no responen a cap pla. La falta d’un marc de futur estable provoca que cada partit estigui sotmès a l’humor de les xarxes. Les discussions sobre l’aeroport han posat en evidència aquesta falta d’una visió compartida del futur. Certament, l’ecologisme ha tingut aquest estiu un renaixement a causa de les altes temperatures, els incendis esfereïdors i altres desastres. I l’informe de l’ONU Canvi climàtic 2021 ha confirmat la necessitat de la màxima serietat en aquest tema. Però el postureig entorn de la Ricarda, la reducció de la qual es podria compensar en llocs propers, no resol el problema climàtic, per bé que permet sintonies populistes amb l’opinió pública més espantada pel futur de la Terra (Jordi Sargatal, un dels grans naturalistes catalans, sorprès pel sobtat amor per la Ricarda, ha recordat la desatenció governamental als aiguamolls del país, com els de l’Empordà).
No creiem que l’ampliació de l’aeroport estigui perduda. Cal recuperar el consens. La reflexió sobre l’espai natural de la Ricarda és necessària perquè Europa ha de donar el vistiplau a l’ampliació, que no es concediria sense un bon pla compensatori. La reflexió sobre el soroll en les urbanitzacions també és pertinent: Aena podria adequar millor les pistes d’enlairament i aterratge per resoldre aquest problema. És més pertinent encara la reflexió sobre la gestió autònoma de l’aeroport (una vella reivindicació de la trobada de l’IESE del 2007), ja que el hub barceloní té la seva cara (connexions internacionals de llarg recorregut), però podria tenir també la seva creu (Madrid, com a hub per a negocis; Barcelona, hub per al turisme massiu). Altres reflexions (l’arribada de l’AVE al Prat, el paper dels aeroports de Girona i Reus) són també necessàries. Però tot això serà inútil si els nostres governs no són capaços de pactar un marc que compatibilitzi el futur econòmic i ecològic. Sense marc i sense rumb, és fàcil deixar-se arrossegar als gestos retòrics per satisfer ideologies de moda.
L’Executiu i el Govern han de pactar un marc que compatibilitzi futur econòmic i ecològic