Perills de la morositat
La morositat es resisteix a desaparèixer. La lentitud, la dilació, la demora, la falta de puntualitat a l’hora de complir els terminis contractuals o legals previstos per efectuar el pagament per la compra d’un producte o la prestació d’un servei és un fenomen recurrent en la nostra economia. Recurrent i, també, molt perjudicial. Això és una cosa sabuda, que continua produint-se i que les patronals de la petita i la mitjana empresa denuncien clarament. I no pas sense raó. La morositat compromet la supervivència de moltes empreses de volum petit i mitjà, que sense ella, pel seu perfil i rendiment, serien ben viables. Però que, minades per la morositat, s’enfronten a greus dificultats i, amb freqüència, es veuen obligades al tancament.
El desembre del 2004, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar una normativa per combatre la morositat en l’economia espanyola. S’hi recollia l’esperit d’una directiva europea prèvia, perquè tant el Parlament com el Consell comunitaris ja coneixien bé els perjudicis que la morositat ocasiona a la petita i mitjana empresa, també a la gran, i la necessitat de fer-hi front de manera efectiva. En general, la norma espanyola aspirava a fixar uns terminis d’exigibilitat d’interessos de demora, a determinar la meritació automàtica i a assenyalar el tipus d’interès, atorgant al creditor el dret a reclamar al deutor una indemnització raonable.
Tot i això, la norma legal no va venir acompanyada per un reglament que imposés sancions en cas d’incompliment dels pagaments en els terminis establerts. I aquesta omissió deixa indefensos els qui pateixen la morositat.
Les esmentades demores constitueixen sempre una amenaça per al futur de les empreses que les pateixen. I encara més ara, en una situació de crisi econòmica derivada de la pandèmia, i amb l’extinció dels ajuts de l’ICO a la vista, el que pot suposar un doble cop d’efectes irreparables per a les empreses afectades.
Sovint es fa difícil obligar els particulars a saldar els deutes que han contret. Però quan els deutors són administracions públiques, l’omissió és encara més sagnant. L’Estat i les comunitats acostumen a liquidar els seus deutes en un termini raonable. Però no tots els ajuntaments ho fan. I això pot equivaler a una condemna a mort per a la firma que els ha servit.
En definitiva, cal millorar els mecanismes per eliminar aquestes informalitats, que poden condemnar firmes que, d’una altra manera, serien rendibles.
Fan falta mesures contra la informalitat, que pot destruir empreses viables