Dues estampes
Elisabeth Thompson, més coneguda com a lady Butler després de prendre el cognom –i la religió catòlica– del seu marit, un general irlandès al servei de l’imperi britànic, és probablement la pintora de batalles més reconeguda. Alguns dels seus quadres, d’un realisme detallista i dotats alhora d’una enorme càrrega romàntica, són dels més populars del període victorià. Per descomptat, l’impressionant Scotland forever!, que representa la càrrega dels grisos escocesos a Waterloo, però també La defensa de Rorke’s Drift, entre molts d’altres. Al cap i a la fi, va viatjar per bona part de l’imperi amb el seu marit i va viure de prop la guerra, amb les dosis inevitables d’heroisme i crueltat.
Doncs bé, lady Butler té un oli relativament modest en el qual un genet avança sobre un cavall que agonitza, trontollant tots dos malgrat l’estatisme de l’estampa. És Les restes d’un exèrcit (Remnants of an army )iel va pintar el 1879 representant l’arribada a Jalalabad de William Brydon, ajudant de cirurgià que la tradició estima que va ser l’únic supervivent que va aconseguir arribar a les portes de la guarnició britànica. La llegenda estableix que quan li pregunten al solitari genet, ferit al cap, on és l’exèrcit de Kabul, ell respon: “Jo soc l’exèrcit de Kabul”.
Embrancats en el Gran Joc, Rússia i Anglaterra es van disputar un territori muntanyós poblat per tribus indòmites que ni els mogols no van saber sotmetre. El suborn, la traïció i la violència van formar part de nombroses expedicions i guerres que van tenir a l’Afganistan el desgraciat camp de batalla. Per fer la història curta, la rebel·lió afganesa d’Akbar Khan va aconseguir, el mes de gener del 1842, exterminar pràcticament per complet una força de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, sota el comandament del general William Elphinstone. El 6 de gener van abandonar els seus canons i, després d’un suposat pacte amb els afganesos, 4.500 soldats i 12.000 civils angloindis van intentar arribar a Jalalabad, on hi havia una força britànica notable. El 13 de gener, a la batalla de Gandamak, van sucumbir les restes d’una retirada en què no es va respectar ni els ferits ni les dones ni els nens. Per a més deshonor i ignomínia, Elphinstone va pactar el seu lliurament a fi que li respectessin la vida a ell i al seu segon.
No hi ha, i per descomptat que no ho crec, un fatum que faci alguns països o pobles més sanguinaris que d’altres, però sí que hi ha episodis històrics que són els que són. I ara els n’explico, després de l’estampa de lady Butler, una segona que no sé si matisa l’escena o agreuja el judici sobre la condició humana. Juntament amb el periodista i escriptor –i gran amic– Jacinto Antón vam estar el 2011 al National Army Museum de Londres (no s’ha de confondre amb l’Imperial War Museum) assistint a una conferència de l’historiador Saul David. El públic eren circumspectes cavallers britànics, tots vestits de civil. I el tema era l’Afganistan. En una sala plena de boniques pintures històriques, un afable octogenari –o això semblava– va declarar que l’únic que s’havia d’haver fet amb l’Afganistan era no enviar-hi tropes i que era un escenari perfecte per a una detonació nuclear tàctica. Va venir a dir que, esclar, els polítics no ens deixaran fer-ho, però seria el millor. Després el Jacinto i jo vam saber que era un molt alt oficial retirat de la RAF. Els recents esdeveniments m’han fet recordar la nostra estupefacció davant un quadre que no crec que ni Ferrer-Dalmau pogués pintar.
L’Afganistan, un territori muntanyós poblat de tribus indòmites que ni els mogols no van saber sotmetre