Sense videojoc

Ha plogut com si fos el darrer dia del món. La força de l’aigua sobre les teulades i els terrats l’ha despertat sobtadament. Repicava el planeta desfermat. És aquella hora en què tot és tan fosc que l’albada no passa de ser la promesa d’un amic trampós a la taula del pòquer. La matinada i la pluja l’han posat de cara al no-res, davant del mirall entelat de la pèrdua, observant el negre del cel com l’astrònom foll d’una civilització encara a la cua dels déus. Llavors, ha entès que ho havia perdut tot, i ha fet una glopada de buit amb la mateixa ànsia que es prendria un malta de vint anys. La pluja ha encès les alarmes del neguit i ha apagat els interruptors del desconcert. Ha recordat el fill que mai va tenir i l’ha vist atrapat per un videojoc de durada eterna. Ha envejat el fill que mai no coneixerà.

En una habitació blanca de la memòria futura, veu el seu no-fill jugant al Fortnite, a cavall de la passió i l’abúlia, arrossegat per les hores sense

En una habitació de la memòria futura, veu el seu no-fill jugant al ‘Fortnite’

límit i el desfibrament que esdevé plaent. Ara, mentre escolta la pluja obstinada, anhela una pantalla per imitar l’adolescent en caiguda lliure. Obre la nevera i beu aigua. On és anat el camí de l’aventura? El seu no-fill té el rostre d’un avatar. Hi vol parlar però no el pot sentir, hi ha una campana de vidre al seu voltant. Un llum s’encén en un pis del bloc del davant, algú que s’ha llevat, també a causa del soroll de la pluja, o per un malson, o perquè ha volgut pregar abans no arribi el matí amb la seva demagògia fluorescent. Algú que pot ser ell mateix, a l’altra banda del carrer, en un món paral·lel, on les seves preguntes són les respostes d’altri, i viceversa.

La finestra a la fosca és la pantalla. El videojoc més antic. Addicte al Fortnite de la seva selva obscura, vol guanyar la batalla contra les ombres de l’altre que havia de ser, dels altres que encara podria ser. Perquè ha perdut –constata– potser ha guanyat.