‘Una canita al aire’

De tota la vida de Déu, el meu referent d’estil ha estat Carolina de Mònaco. Vam néixer gairebé el mateix any i des que totes dues érem joves i boniques he seguit els seus passos; he anat als seus dos últims casaments i al funeral de la seva mare, Grace Kelly, i del seu marit Stéfano Casiraghi, i fins i tot un dia a Mallorca em vaig fer una foto amb el seu fill Pierre, al qual li vaig confessar la meva admiració per la seva mare. El pobre només deia: “Merci, merci”, mentre es devia preguntar qui era aquella boja.

Això ve a tomb de la meva profunda decepció al comprovar com la meva ídola s’ha passat al grey power, és a dir, a la moda de les senyores madures de deixar-se els cabells blancs. No sabran mai el mal que han fet a la humanitat i a mi, més concretament. Cada vegada que he de comprar-me alguna peça de vestir o de calçar, em pregunto “s’ho posaria Carolina?”, i si la resposta és “no”, no cal dir que m’importa un rave que es portin les sabates amb plataforma, les botes fins als engonals, els leggings o els xandalls fora del gimnàs, això sense esmentar la moda dels tatuatges, ni que siguin un cor o una estrella al revers del canell. Hi ha coses que la princesa de Mònaco no portaria mai i això, per a mi, era fins ara una llei d’obligat compliment. Però ha arribat el dia en què m’ha deixat perplexa al veure-la amb aquella mitja cabellera blanquinosa, sempre estilosa, això sí, però entristida.

Ja sé que les defensores de posar fi a tints i cosmètics argumenten l’alliberament que suposa deixar d’amagar els cabells blancs, però a mi em sona a rendició i ja només falta que el cabell emblanquinat es conjunti amb aquelles sabatilles subjectes amb dues tires de velcro, tan còmodes com horroroses, que ara porten les que consideren que un taló, encara que sigui mínim, és un signe d’opressió.

Està bé sentir-se orgullosament vella però entre reivindicar els cabells blancs i les sabates ortopèdiques i passar-se amb el bòtox i els talons alts, potser hi ha un punt mitjà. Del que es tracta és de mirar-se al matí al mirall, veure’s com una campiona i no com una monja seglar. I pel que fa als cabells blancs, l’únic que m’agradaria és poder echar unas canitas al aire. Com més, millor.