El futur és el que va ser

El 2013, l’any set a.C. (abans de la covid), una jove periodista japonesa anomenada Miwa Sado va morir de sobte. Una investigació oficial va concloure que havia estat un cas de karoshi, mort per excés de feina. Quan van descobrir el cadàver tenia un telèfon mòbil a la mà, com una màrtir agafada a un crucifix.

Alguns dels meus companys s’han de cuidar de no patir un destí semblant, o almenys de no posar en risc la salut, tan obsessionats com estan amb la pandèmia, fins i tot ara que se’ns en va. En els últims mesos s’ha desfermat un frenesí periodístic karoshià al voltant de la qüestió. Com serà el món després de la covid? Se n’han publicat desenes de milers d’articles i n’hi haurà desenes de milers més, ja hi poden comptar, pronosticant un èpic reset per a l’Homo sapiens.

Que si hi haurà un brot de solidaritat universal i ens estimarem i ens cuidarem més, o si sentirem més por cap al proïsme que amor; que si viatjarem més, àvids de fugir de la claustrofòbia del niu viral, o si ens quedarem més a casa, fins i tot per treballar; que si abandonarem la ciutat pel camp; que si perdrem l’interès pel sexe, o si tornarem a l’atac amb renovat ardor; que si farem més exercici i menjarem més verdures per viure més temps o si la lliçó de l’imprevisible i capritxós coronavirus serà a la mexicana, que quan et toca et toca i lo que se chingó, se chingó; que si veurem més responsabilitat en la política, més mesura en les relacions internacionals; que si reenfocarem les nostres prioritats i intentarem reduir l’estrès en les nostres vides, fent tots ioga, per exemple, o si l’esforç serà en va perquè estarem més estressats que mai per falta de feina. Serem més Miwa Sado o més Maharishi Mahesh Yogi, l’inventor de la meditació transcendental?

El primer que cal fer és citar el beisbolista de mitjans del segle passat Yogi Berra, famós més per la clarividència que pel seu joc. Entre les seves joies: “És dur fer prediccions, especialment sobre el futur”.

Segon, hem de recordar que estem parlant de problemes de rics. Dic rics per aquella afortunada minoria dels habitants del món que tenen les necessitats bàsiques més que cobertes. Les preocupacions de què parlem són d’interès només per a aquells que tenen el luxe de poder triar. Vaig llegir una carta a The Times de Londres d’un lector que va resumir la seva visió dels confinaments pandèmics de la manera següent: “Gent de la classe mitjana amagada mentre gent de la classe obrera els porta coses”.

Dubto que estiguem veient una explosió de dubtes existencials entre la majoria dels habitants d’Àfrica o d’Amèrica Llatina. Teletreballar, anar al gimnàs, limitar-se a menjar vegà: no són ni tan sols opcions. A tot estirar seran coses que llegeixen, amb perplexitat, als aparells mòbils. Pel que fa a reduir l’estrès, quan la principal qüestió de la vida és si menjaràs l’endemà, l’estrès està tan internalitzat que ni tan sols t’adones que en tens. Segur, això sí, que el pastor al Txad o el camperol a l’Equador han viscut la pandèmia amb més equanimitat que el banquer a Nova York o la cap de vendes a Londres. Els primers ja sabien que s’havien de morir; els segons es van assabentar que la vida és passatgera, oh desagradable sorpresa, durant els últims divuit mesos.

Pel que fa a nosaltres els rics, els que disposem de temps per preveure el futur més enllà de demà, dubto molt que la pandèmia de paraules vessades sobre els possibles canvis postcovid ens aporti gaire valor, més enllà d’un lleuger entreteniment, de possible matèria de conversa quan s’esgotin les possibilitats que ofereixen la política i el futbol, temes que aquí a Barcelona, almenys, només poden conduir a la lamentació, a la nostàlgia o a reflexions suïcides.

Un és parcial, sempre. Basa els seus judicis en la sort que tot ho condiciona. He de reconèixer la possibilitat que m’equivoqui en el meu escepticisme respecte al gènere periodístic tan en voga avui. La meva visió del futur es basa en el sagaç Yogi Berra i que la pandèmia no m’ha provocat cap epifania. Confesso que no he canviat i ni penso ni desitjo canviar. Però sospito que no estic sol. Llegeixo de gent en llocs distants que ha abandonat la vida urbana sedentària per l’alpinisme o que ha deixat la comptabilitat per estudiar medicina, però no tinc cap conegut enlloc del món que s’estigui plantejant un canvi de vida dràstic.

Teletreball? Hauria passat igualment, amb covid o sense. (Potser passa menys per la quantitat de gent que està tipa de les pantalles i del feliç distanciament personal.) Menys viatges? Així que puguem, els que podem, sortirem a veure món amb les mateixes ganes que abans, o més. L’estrès? Continuarà, com els pobres, sempre amb nosaltres. Per una causa o per una altra. Una nova germandat universal? Sisplau! Treballarem més o menys? Dependrà de la necessitat, o de les reserves personals d’energia. Més o menys sexe? Cadascú segons les seves oportunitats. El món gira i no hi ha res de nou sota el sol.

I el món polític i les relacions entre les grans potències? Com veiem, tot continua igual. Potser hi ha una mica més de mala sang cap a la Xina, perquè ens van passar el virus, però el xoc amb Occident té més a veure amb Xi Jinping i els seus camarades que no pas amb els pangolins, o potser amb els científics pallassos, de Wuhan. I pel que fa al torracollons de Putin, el disbarat del Brexit, el pervers objecte de desig que és Donald Trump, el narcisisme de les petites diferències que encarna l’independentisme català infantilitzat i (perdonin la redundància) pagerol: res de nou a reportar. L’estupidesa, el postureig, la mentida i la ignorància segueixen aquí, alimentades totes, tant en l’àmbit personal com en el polític, per la pesta més influent dels nostres temps, les xarxes antisocials. No. No només no canviarà res després de la pandèmia sinó que no n’aprendrem res. Així és, així va ser i així sempre serà. El secret és prendre’s la comèdia humana com a tal –no massa de debò com Miwa Sado, que cobria política, pobra dona– i procurar, en la mesura possible, passar-ho bé.

Arran de la covid, dubto que veiem una explosió de dubtes existencials a l’Àfrica o Amèrica Llatina

No només no canviarà res després de la pandèmia sinó que no n’aprendrem res; així és, així va ser i així serà