La ressonància magnètica
Aquest text ha estat mentalment redactat a l’interior del tub de la meva primera ressonància magnètica. Estava previnguda: hi ha gent que, abans de ficar-se aquí dins, es pren un vàlium. Fins ara no entenia per què pots tenir claustrofòbia en un lloc tan controlat i del qual és fàcil sortir. Si fins i tot et donen un botó d’alarma, per al cas que no ho suportis. Així ho assimila la meva part racional. Però l’altra embogeix en sentir: “Serà mitja horeta”. ¿Mitja hora tancada sense moure’m en una càpsula que té el sostre a vint centímetres del meu nas?
Aquesta part (la instintiva?) es posa a disparar idees estranyes, bastant horribles, i a escridassar-me: “Treume d’aquí! Prem el botó del pànic! El tens a la mà!”. I quan comencen a sonar aquells sorolls estridents, repetitius, eixordadors –jo que no aguanto la música tecno, i menys si és màquina de la dura–, sento que esclataré. Respira amb el diafragma, penso. Intento tancar els ulls, però no puc.
Fantasio que formo part d’una missió espacial, però no m’ho crec
Hauria d’haver cercat qui va inventar les ressonàncies i com funcionen, vull saber què passa. Necessito tenir la impressió que controlo almanco alguna cosa. Miro una línia gris sobre fons blanc. Els exercicis de relaxació no han estat mai el meu fort.
Fantasio que formo part d’una missió espacial. Però no m’ho crec. Em crec molt més que estic a punt de desmaiar-me i de tenir un infart. Es barregen un excés de sensibilitat amb un excés d’imaginació amb una elevada intolerància al malestar i la incapacitat de fer res. Noto com les ones electromagnètiques penetren en el meu cos i el fan vibrar per dins. ¿Ha arribat el moment de prémer el botó? Quant de temps deu haver passat? Deu minuts? El viatge en coet de Jeff Bezos en va durar onze. Mitja hora és un Barcelona-Palma, és una sessió de físio, un capítol d’Inside n. 9. És l’eternitat.
Jugo a endevinar quin so toca ara. Em sobresalto cada vegada que hi ha un canvi després d’un silenci, i quan empasso saliva, tinc por de moure’m i que calgui repetir la prova des del començament. Ei, un moment. La part racional s’imposa. Sap quina és l’única tècnica d’evasió que em funciona. ¿O per ventura escriure no és una manera de sortir de la realitat per observar-la des de fora? Així és que enceto mentalment la redacció d’aquest article, el primer que faig amb finalitats terapèutiques.