L’estiu que vam viure perillosament
Els últims fets extrems encaixen amb les prediccions sobre els efectes de l’escalfament
Una onada de calor va segar més de 500 vides a finals de juny a l’oest del Canadà. I, en aquest mateix país, a començaments de juliol, la petita localitat de Lytton (Colúmbia Britànica) va quedar arrasada després d’una successió d’incendis acompanyats de temperatures que van arribar als 49,6 °C. Per les mateixes dates, més de 200 persones van morir a les inundacions de Bèlgica i Alemanya; mentre que els devastadors focs a Turquia o Grècia van deixar altres estampes de desolació. Són alguns dels incomptables fets relacionats amb una meteorologia extrema que ha colpejat nombroses regions del planeta aquest estiu.
Tot això es produeix quan els científics reunits per l’ONU al Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC) acaben d’alertar que la crisi climàtica s’està generalitzant a tot el planeta i que els efectes de la climatologia extrema s’estan estenent ràpid i intensament.
El que ha passat aquest estiu encaixa, doncs, com anell al dit amb el que es va observar al sisè informe sobre el canvi climàtic, difós el 9 d’agost.
Sergio Vicente, autor principal d’un dels capítols de l’informe de l’IPCC, destaca que la major part dels fenòmens extrems es deuen a la variabilitat climàtica natural. Sempre s’han produït sequeres, onades de calor o gotes fredes, explica.
“El que passa és que ara a aquesta variabilitat climàtica natural, que es relaciona amb diferents processos de circulació atmosfèrica, se superposen els efectes de les emissions de gasos hivernacle”, provocades per l’home; “i això és el que pot fer que aquest tipus de fenòmens o bé es repeteixin de manera més freqüent o bé, quan es produeixen, tinguin una intensitat més gran”, assenyala l’inelevat vestigador de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC).
El temps extrem o anòmal no és una cosa nova. Hi ha documentats registres històrics de tot això. “Però en un escenari de canvi climàtic com l’actual tenim més energia en el sistema i és lògic que aquests esdeveniments extrems siguin més freqüents i severs”, assenyala.
De la mateixa manera, les condicions que condueixen a les sequeres “es veuen accentuades” per les temperatures més altes; això fa que quan hi hagi una sequera, tendeixi a ser més virulenta, afegeix.
Les activitats de l’home han les temperatures a la superfície de la Terra en 1,07ºC (en el període 2010-2019 respecte a 1850-1900). Les concentracions de CO2 en l’atmosfera van ser el 2019 més altes que en qualsevol moment en els últims 2 milions d’anys. Des del 1970 la temperatura ha augmentat de manera més ràpida que en qualsevol altre període en almenys 2.000 anys. Són dades de l’informe de l’IPCC.
Cada pujada addicional de 0,5 ºC dona lloc a temperatures més extremes, rècords de fortes precipitacions, així com sequeres agrícoles i ecològiques en algunes regions.
La proporció de grans ciclons tropicals (categories de 3 a 5) s’ha incrementat en les últimes quatre dècades. I les projeccions apunten a un augment del percentatge de ciclons tropicals intensos (categories 4 i 5).
Sergio Vicente destaca que la temporada d’huracans està sent més llarga i això s’associa als fenòmens del canvi climàtic. “En el cas del Pacífic, les zones situades en latituds més altes s’estan veient més afectades. Els huracans estan ascendint en latitud fins a certa mesura”, abunda l’expert de l’IPE-CSIC.
Marc Turc, investigador de la Universitat de Múrcia, ressalta que “el canvi climàtic afavoreix els grans incendis”. Els sinistres forestals a Turquia, Grècia, Espanya o Califòrnia van venir precedits en tots els casos per
El sistema atmosfèric té més energia i els esdeveniments més greus es fan més freqüents i severs
sequeres i onades de calor. “L’efecte combinat de sequera i temperatures molt altes dona lloc a incendis molt grans”, assenyala Turc. El desencadenant clau dels grans sinistres és el combustible sec, que sí que es relaciona amb el clima.
Per això, “quan tenim els tres ingredients –les ignicions, la presència de combustible i que aquest combustible sigui sec– es poden donar grans incendis”, resumeix. “En un context de canvi climàtic i amb unes projeccions climàtiques que marquen un augment de temperatura en àrees com a la Mediterrània, tindrem més probabilitat de tenir grans incendis en el futur”, augura. Les seves pròpies projeccions apunten que “si es considera només la variable climàtica, la tendència serà d’un augment en el nombre d’incendis” en el vessant europeu de la Mediterrània.
L’avaluació sobre les inundacions ofereix menys confiança, diu l’IPCC. Per què? Les inundacions són fenòmens complexos d’analitzar; hi intervenen molts altres factors, com canvis en l’ús del sòl, la regulació dels rius o l’ocupació de zones inundables.
Les inundacions són comunes a l’est d’Espanya a finals de l’estiu i a començaments de tardor. “El que passa ara és que tenim més energia en el sistema i una Mediterrània més càlida. I això fa que quan arriben aquestes bosses d’aire fred es trobin amb unes situacions idònies per carregar-se d’humitat i perquè es produeixin aquestes conveccions violentes”, diu Vicente.
Un informe del World Weather Attribution sobre els xàfecs registrats a Alemanya i Bèlgica, publicat al juliol, va concloure que fins a un 20% de la intensitat d’aquestes pluges (que van causar enormes danys) es podria atribuir al canvi climàtic.
Alguns d’aquests fenòmens extrems “formen part del paisatge mediterrani i amb tots aquests hauríem d’haver après a conviure i a prevenir”, assenyala María del Carmen Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera de la UB. Tot indica que “el que hem vist aquest estiu és una intensificació a escala mundial” d’aquests esdeveniments extrems”, diu Llasat.
Analitzats individualment, aquests fenòmens no donen prou informació per provar que s’estiguin donant variacions (sense anar més lluny, a l’estiu del 2002 també hi va haver grans inundacions al centre Europa). “Tot i això si tenim en compte tots els altres fenòmens que s’han produït i s’estan produint, com els incendis a Califòrnia o Grècia, o fenòmens com el Gloria oel Filomena, així com els models i les prediccions de canvi climàtic, veiem que el que està succeint està alineat amb el que s’espera que passi a causa de l’escalfament d’origen antropogènic (causat per l’home) de l’atmosfera”, argumenta la professora Llasat.
Els climatòlegs de l’IPCC també han prestat una especial atenció al seu informe als anomenats punts d’inflexió (tipping point), llindars a partir dels quals el sistema accelera els canvis. Cal tenir en compte que alguns dels efectes vinculats als riscos climàtics ja són irreversibles.
Francisco Doblas-Reyes, professor ICREA i director del departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercompuing, posa com a exemple el risc de desestabilització dels gels continentals a Grenlàndia i l’Antàrtida (tot i que la seva fusió no es produiria en dècades, sinó en milers d’anys).
Dobles-Reyes defensa que és necessari saber en quin moment les aportacions de cabals d’aigua a l’oceà a causa dels desglaços “es començaran a accelerar fins a elevar el mar per sobre dels nivells estimats a l’informe de l’IPCC” (que ha estat d’entre 0,44 metres i 1,01 metres per al 2100 amb relació al període 1995-2014, segons l’escenari de gasos).
Estudiar els punts d’inflexió “és important” perquè, tot i que tinguin una baixa probabilitat d’ocórrer, els efectes tindrien un gran impacte, “sobretot, perquè són processos dels quals sabem molt poc i, a més, afecten tot el planeta”.
“No podem pensar que a Espanya estem lliures dels problemes que poden ocasionar els gels polars. Aquests poden tenir un impacte brutal sobre la nostra zona“, alerta Francisco Doblas-Reyes.