El rol de la dona del diaca
Montserrat Martínez Deschamps reflexiona a partir de la seva experiència personal
El Concili Vaticà II va restaurar la figura del diaconat com un grau propi i permanent del ministeri apostòlic i va obrir la possibilitat de ser conferit a homes casats. Mig segle després, milers de dones arreu del món han viscut l’experiència d’acompanyar la vocació diaconal dels seus marits. I sobre aquesta qüestió tracta el llibre de Montserrat Martínez Deschamps (Barcelona, 1947), casada amb el diaca Aureli Ortín, mare de quatre fills i amb vuit nets, titulat L’esposa del diaca: consentiment i acompanyament (editorial Centre de Pastoral Litúrgica), que és el resultat de la seva tesina a la Facultat de Teologia de Catalunya. El llibre porta a més dos pròlegs, del cardenal Omella i del degà de Teologia, Joan Torra.
El debat sobre l’exigència del celibat en els sacerdots és un d’aquells temes recurrents a l’Església catòlica si bé encara sembla llunyà el dia que pugui reconsiderar-se. Però la caiguda de vocacions ha reforçat el paper dels diaques, convertits en peces essencials de la mateixa estructura catòlica. I d’aquí ve la importància, en el cas dels diaques casats, de la figura de l’esposa cristiana que ha hagut de donar el seu consentiment explícit i per escrit per possibilitar l’ordenació diaconal i que l’acompanya en el dia a dia del seu ministeri.
El llibre de Montserrat Martínez inclou una reflexió teològica sobre el paper de la dona del diaca, combinada amb la mateixa experiència familiar i les opinionsdelesmullersdediaquesde tot el món que han contestat una enquesta. I sobretot això elabora unes interessants conclusions.
“Les esposes viuen el diaconat de l’espòs com una gràcia de Déu (...) Això no impedeix que hi hagi dificultats, com la solitud de l’esposa o l’excés de responsabilitat i feina en la família, la incomprensió respecte del seu paper...”, diu l’autora. Per això considera que “harmonitzar les necessitats familiars, ministerials i laborals de l’espòs requereix un gran esforç, generositat i diàleg constant per part dels esposos” i “l’atenció i comprensió dels sacerdots i dels bisbes”.
De les respostes a les enquestes es desprèn que en “casos de desequilibri” s’ha de tenir en compte que “el sagrament del Matrimoni és rebut per l’espòs anteriorment al de l’Orde i que, per tant, el compromís amb l’esposa i la família és prioritari”. També es demana de donar més formació a les dones de diaques i atenció quan es queden vídues. I potenciar la comprensió i col·laboració entre sacerdots i diaques sense que aquests últims es converteixin en un “sacerdot de segona”ni una “suplència” per manca de preveres.
La dona ha de donar el seu consentiment perquè el diaca sigui ordenat i l’haurà d’acompanyar