Si vols ser feliç, sigues com l’aigua

L’aigua té mil virtuts: neteja, calma la set, és font de vida... Avui em vull fixar en una que ningú no formula tan bé com el Tao Te Ching de Lao Tse: “La forma suprema de bondat és com l’aigua. L’aigua sap com beneficiar totes les coses sense combatre amb cap... Res no hi ha al món tan tou i feble com l’aigua; tot i això ningú no la pot superar a dissoldre el dur i l’inflexible” (8 i 78).

La nostra edat mitjana va arreglar un hexàmetre d’Ovidi convertint-lo en un famós refrany: “La gota perfora la pedra no per força sinó per constància” (Gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo). R. Tagore deia que entre les tres coses que no ens cansem mai de contemplar, una és l’aigua que corre. I un text meu de literatura del batxillerat citava un vers que ja no sé de qui és: “Si vols ser feliç, sigues com l’aigua”. Ho recordo perquè llavors em va desil·lusionar profundament: l’orxata i la taronjada em semblaven molt més saboroses que la insipidesa de l’aigua...

En el cristianisme l’aigua és el millor símbol de l’Esperit Sant. (Llàstima que això no ho sabés aquell polític independentista que es reia dels cristians perquè creuen que un ocell va fecundar una dona... Tot i que se li pot perdonar perquè hi ha en tots els seus una tendència cega a confondre el que és simbòlic amb el que és real: tots van declarar al judici que la seva declaració d’independència “havia estat simbòlica”. Després la van prendre com a real i passa el que passa.)

Però anem per feina: el baptisme cristià no és, com el de Joan Baptista, la neteja d’un mal anomenat pecat, sinó la immersió en aquella immensitat divina que és font de vida, de benedicció d’humilitat, i de paciència perseverant. Jeremies parla de Déu com a “brollador d’aigües vives” (17,13), mentre el salmista sent “set de Déu, del Déu viu” (42,2).

I aquí ve el més sorprenent: aquella mateixa aigua mansa i meravellosa pot produir atrocitats increïbles com les passades inundacions d’Alemanya i les més recents de Catalunya... Com si volgués visibilitzar allò que va escriure R. Otto: el Déu fascinant també és el Déu terrible. Tot i això, aquesta por de l’aigua no pot portar-nos a rebutjar-la perquè llavors hi ha sequeres i els incendis consegüents, com va passar a Espanya. De manera que les inundacions i els incendis d’aquest estiu podrien posar al dia els dos famosos càstigs bíblics: l’anomenat diluvi universal i el foc de Sodoma i Gomorra.

Davant la terribilitat de l’aigua serà bo recordar altres frases bíbliques: “Les aigües torrencials no podran apagar l’amor ni el podran negar els rius” (Cant 8,7), perquè “quan creuis les aigües jo estaré amb tu; el corrent no et negarà” (Is 42,3): l’amor ve a ser com l’arca de Noè en el mite del diluvi.

I és que el rebuig de l’aigua no ens deslliurarà de la set. I acabarem bevent en “aljubs esquerdats”, com va dir el profeta Jeremies. (2,13). O, millor encara, amb formulació del Gautama Buda: l’ésser humà és un animal assedegat que tendeix a sadollar la seva set bevent aigua salada.

Aigua!: immersió de vida, frescor o calidesa segons faci falta, neteja, transparència, set sadollada... Tot de la manera més simple i senzilla i sense que les amenaces i les pors ens portin a apagar l’amor. Realment no hi ha millor símbol per a aquest do de Déu que els cristians anomenen Esperit Sant.

En el cristianisme l’aigua és el millor símbol de l’Esperit Sant, tot i que de vegades arriba com un càstig bíblic