Mario Camus se’n va amb la ‘milana bonita’

El director de les premiades ‘Los santos inocentes’ i ‘La colmena’ mor als 86 anys

El director de cinema Mario Camus va morir ahir als 86 anys al seu Santander natal.

La colmena, que va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Cinema de Berlín del 1983, i Los

santos inocentes, que va fer Paco Rabal i Alfredo Landa mereixedors ex aequo del premi d’interpretació del Festival de Cinema de Canes del 1984, van ser dos dels seus grans títols i el van catapultar a la fama internacional, però serien només dos exemples de l’especial capacitat que el director va tenir per adaptar grans textos a la pantalla amb els quals va construir un monumental fresc de la societat espanyola.

Goya de Honor l’any 2011 i membre d’una generació de directors de cinema en què figuren Carlos Saura, Basilio Martín Patino, Miguel Picazo, Francisco Regueiro i José Luis Borau, Camus, nascut a Santander el 1935, va firmar 29 pel·lícules –l’última El prado de las estrellas, ambientada al món del ciclisme– i va dirigir populars sèries, com ara Fortunata i Jacinta, La forja de un rebelde i capítols de Curro Jiménez.

El càntabre va ser un treballador incansable –“He treballat molt, i la meva concentració i dedicació han estat al cent per cent. Segurament en totes les meves pel·lícules hi ha petites manies, un toc personal. I aquesta persistència es diu personalitat”, declarava– que tant va dirigir westerns com La cólera del viento (1970) com pel·lícules de Raphael (Cuando tú no estás, del 1966, Al ponerse el sol, del 1967, i Digan lo que digan, del 1968, les dues últimes amb Serena Vergano) i de Sara Montiel (Esa mujer, del 1969, amb guió d’Antonio Gala).

Però també va transitar per terrenys molt més personals quan va abordar el terrorisme d’ETA a Sombras en una batalla (1993), amb Carmen Maura, film que el va fer guanyar el Goya pel guió i en què una exmilitant d’ETA coneix un participant a la guerra bruta dels GAL, i La playa de los galgos (2002).

També va dirigir Pepa Flores i Antonio Gades a Los días del pasado (1977), una pel·lícula sobre el maquis amb què va aconseguir la cantant i actriu el premi d’interpretació al festival de Karlovy Vary el 1978. Un Gades al qual ja havia dirigit Camus el 1966 a Con el viento solano, que va optar a la Palma d’Or a Canes i en què el ballarí donava vida a la fugida i el drama interior d’un gitano que matava un home. Imperio Argentina encarnava la seva mare en aquest text adaptat del relat homònim d’Ignacio Aldecoa.

I és que sens dubte el seu gran reconeixement es va produir en les adaptacions de textos literaris i teatrals. Va començar la seva carrera en el cinema el 1963 portant a la pantalla la gran una novel·la de Daniel Sueiro, Los farsantes ,en què una precària companyia de teatre va de poble en poble en una atrotinada camioneta fugint dels creditors. Amb el temps adaptaria Lorca (La casa de Bernarda Alba), Eduardo Mendoza (La ciudad de los prodigios, el 1999, amb Emma

‘La colmena’ va guanyar a Berlín ex aequo i Edward Bennet va felicitar Camus: “El seu film és millor que el meu”

Dirk Bogarde, que va presidir Canes per ‘Los santos inocentes’, va passar una nota a Camus: “Milana bonita”

Va dirigir pel·lícules de Raphael i Sara Montiel, films sobre ETA i populars sèries com ‘Fortunata y Jacinta’

Suárez i Olivier Martínez), Aldecoa (Young Sánchez ,amésde Con el viento solano) o Calderón de la Barca (La leyenda del alcalde de Zalamea) a la pantalla gran.

Però els seus grans triomfs internacionals serien La colmena i Los santos inocentes. Amb l’adaptació de La colmena de Camilo José Cela va aconseguir l’Ós d’Or a Berlín –ex aequo amb Edward Bennett i el seu Belfast 1920, que el va felicitar quan recollia el premi: “La seva pel·lícula és millor que la meva”– Va aconseguir més d’un milió i mig d’espectadors protagonitzada per Ana Belén, Paco Rabal, José Sacristán, Victoria Abril, José Luis López Vázquez i Agustín González. “Tenim de vegades molts complexos, però crec que el cinema espanyol pot fer un excel·lent paper en el panorama del cinema europeu. Potser els actors espanyols no puguin competir en alguns terrenys, però quan tenen entre mans l’oportunitat d’interpretar personatges que coneixen i que els importen provoquen la sorpresa que s’ha manifestat a Berlín”, va afirmar llavors Camus.

I sobretot va triomfar amb el brutal drama rural Los santos inocentes, basat en la novel·la de Miguel Delibes i amb Terele Pávez, Alfredo Landa i un inoblidable Paco Rabal fent d’Azarías, un home amb discapacitat intel·lectual a qui acompanya un petit ocell, la seva “milana bonita”, la qual serà morta pel señorito encarnat per Juan Diego que els té tots sotmesos. Una pel·lícula que Camus va haver d’avalar amb la seva casa i que va recaptar més de 500 milions després d’un any i mig a la cartellera. I que va aconseguir al festival de Canes el premi d’interpretació per a Rabal i Landa i la menció especial del jurat ecumènic internacional, però que va estar a punt de guanyar. L’actor Dirk Bogarde en un restaurant de París va enviar a Camus un tovalló des d’una altra taula amb dues paraules: “Milana bonita”. Bogarde era el president del jurat de Canes i per ell Los santos inocentes mereixia guanyar.

“La pel·lícula va ser una bomba, tothom ens felicitava, però jo el que volia era anar-me’n. Sempre em va molestar molt estar sota l’atenció de tothom i haver de dir coses intel·ligents i més amb els francesos”, deia el sempre humil Camus. I defensava l’actualitat del film encara que el context fos un altre: “Aquella mateixa subordinació, humiliació i submissió dels personatges les tenim nosaltres avui. No hi ha govern, sinó una sèrie de corporacions. I el que defensen és el domini del capital contra tothom. Sobrevivim i convivim amb aquestes monstruositats, però, si ho penses una mica, et quedes astorat”.