‘Movida’ barcelonina, underground madrileny
La publicació del catàleg de l’exposició sobre l’underground barceloní, visitable al Palau Robert, evidencia fins a quin punt la contracultura estava lligada als moviments socials, davant el Madrid més lúdic de la movida.
De les exposicions perdura el record del dia que les visitem, la inspiració que ens van despertar, la frustració per l’escriptura alienadora dels fulls de sala o aquella foto que pugem a l’Instagram. I el catàleg. Sobretot, el catàleg. En especial, aquells que són alguna cosa més que l’inventari de les obres que el comissari de torn ha penjat a les parets del museu. L’exposició Underground i contracultura a la Catalunya dels 70 ja l’han visitat prop de 30.000 persones des de la seva obertura el 2 de juny al Palau Robert, però és en ocasió de la publicació del seu catàleg, aquest mes de setembre, quan adquireix tota la seva dimensió.
El llibre, una obra col·lectiva dirigida per Pepe Ribas amb Canti Casanovas, té molts itineraris possibles. Un, per descomptat, és el cronològic: el relat del fulgor i mort d’una manera de viure la cultura, la ciutat i el propi cos. Què va ser el que va precipitar el final d’aquella era tan mítica com mitificada? Tanca el catàleg un text de J. M. Martí Font en què es desmunta la tesi que la culpa la va tenir l’heroïna: “La veritat és que quan arriben el cavall i les xeringues la utopia ja s’ha esfilagarsat i el seu rastre es perd en els nous temps. La mortaldat de la dècada dels vuitanta –incloent-hi la sida– forma part d’una altra història”.
El periodista esmenta com una de les raons del declivi l’arribada al poder del nacionalisme conservador de Jordi Pujol: “Els projectes culturals van començar a rebre subvencions, tot i que per obtenir-les s’haguessin de pagar petits peatges”. Però el llibre no només apunta al pujolisme. Sota una foto d’un opuscle municipal titulat Plans i projectes per a Barcelona 1981-1982, els autors del catàleg sentencien: “Els ajuntaments democràtics havien de refer les ciutats, els barris, l’urbanisme i els serveis. En les àrees socials van contractar els dirigents de les associacions de veïns i van escapçar les cúpules d’alguns dels moviments socials”.
Un altre itinerari, potser el més revelador, és el que mostra fins a quin punt la contracultura barcelonina tenia, més enllà de la seva expressió lúdica, una forta connexió amb els moviments socials. L’ecologia, les diferents maneres de viure la sexualitat, el feminisme i la denúncia de les desigualtats estaven en el rerefons de moltes de les manifestacions culturals del moment. Juntament amb una altra causa que als joves d’avui els semblarà una extravagància, com va ser l’antipsiquiatria, un moviment que lluitava per l’abolició dels manicomis i per la prohibició dels tractaments coercitius, com l’electroxoc.
Sosté Pepe Ribas, que va ser fundador de la revista Ajoblanco, que un dels factors que diferencien l’underground de la posterior movida madrilenya és aquest rerefons social, molt present en el cas barceloní i menys a la capital, on als anys vuitanta s’accentua més el vessant artístic.
Amb excepcions, per descomptat, com el cinema hedonista però també social de Pedro Almodóvar. El catàleg d’Underground i contracultura permet seguir l’itinerari barceloní del director manxec. Des del seu pas per la comuna de Xefo Guasch al carrer Blanqueria, on s’explica que va trobar productor per a Pepi, Luci, Bom..., fins a les projeccions dels seus curts a la Sala Màgic: Film político; De putas, o historia de amor que termina en boda; La caída de Sodoma; Sexo va sexo viene i El sueño. Se’ns recorda que ell mateix
La ciutat deixarà que es dispersi aquest llegat que narra els seus dies i nits més irrepetibles?
narrava els diàlegs i cantava coples de
Concha Piquer.
La lectura del catàleg convida a fer una altra visita a l’exposició i suggereix també una reflexió: Barcelona deixarà que es dispersi un material que escriu el relat de la seva dècada més irrepetible i inclassificable, aquell esclat de llibertats comprimit entre la repressió franquista i l’aparició del pujolisme junt amb aquelles tribus urbanes en què vam militar molts joves dels vuitanta, com els punkies o els moderns? Segur que hi ha algun centre cívic o dependència municipal indicada per convertir-se en sala d’exposicions permanent sobre uns anys que convé recordar. Per molts motius.