La flor sempre torna a néixer

Els efectes de la pandèmia són diversos en el camp de la música i en el dels seus creadors i intèrprets. En l’àmbit personal i creatiu els seus efectes són intransferibles, i en el cas de Roger Mas el confinament sembla que li ha servit per trobar-se encara més ell mateix i sobretot per alleugerir de càrrega i durada les cançons que tenia al cap. Un Mas que recorre altre cop a la flor com a vocable repetit al llarg dels seus ja vint-i-cinc anys de carrera i que té un simbolisme que encaixa ni a propòsit amb el seu vocabulari poètic. Hi ha temps per a tot, per riure i per plorar, per construir i destruir, per il·lusionar-se i per tirar-se els trastos... Però les flors sempre tornen a néixer, el temps és cíclic i les primaveres acaben arribant.

Després del seu anterior Parnàs, el de Solsona ha materialitzat les seves ganes d’estilitzar i concretar, i això ho reflecteix en la desena de composicions que s’allotgen en Totes les flors. Amb la complicitat del trio que l’acompanya habitualment, dona forma a diferents vehicles amb què transportar aquelles lletres de calat líric, que esdevenen boniques a través de la seva veu, i amb uns vestits sonors i arranjaments que no tapen res, sinó que realcen. El resultat és una lleugeresa més gran, uns temes de curt minutatge i una varietat estilística d’aplaudiment: des de la doble presència de Pi de la Serra –sobretot amb la seva guitarra bluesy a Si us blau– a la rítmica rumbero-catalana Amb la polla i amb l’ou, dedicada a Carme Ruscalleda, passant per les programacions i el rapeig de Sota el pau ferro.