A Gaudí li hauria encantat
La Filharmònica de Viena i el mestre Christian Thielemann commouen el públic barceloní en el concert de la Sagrada Família
El mai vist va tenir lloc ahir a la basílica de la Sagrada Família. El mai sentit, més aviat, perquè la Filharmònica de Viena, el Porsche de les orquestres europees, va passar com un huracà pel temple barceloní sota la intrèpida batuta del director alemany Christian Thielemann, mentre 13 càmeres HD de TVE recollien l’esdeveniment i el retransmetien per a la Unió Europea de Radiodifusió (UER).
Amb la Quarta Simfonia Romàntica d’Anton Bruckner als faristols, la troupe vienesa va desafiar amb aclaparador aplom la indomable acústica del temple cristià més visitat del món, la nau del qual va ser ideada per Gaudí per elevar a Déu tota música i tota pregària.
Aquest cel d’agulla és avar, absorbeix la bellesa i en torna un eco desdibuixat. No és fàcil que el so es reparteixi entre els comuns mortals presents a la basílica. I menys encara fer intel·ligible una simfonia tardoromàntica rica en vaivens, apassionadament wagneriana i prou lluminosa... Però cada vegada que la Filharmònica de Viena surt de casa, marca la seva estatura, fa els deures i aconsegueix que 80 instruments sonin com un sol orgue. Al·lucinant.
Thielemann va comptar amb l’ajuda de l’excel·lent concertino búlgara Albena Danailova –sí, una dona al capdavant de la Filharmònica de Viena!– i va aconseguir vèncer l’acústica accelerant el tempo de la peça. “És molt curiós, el lògic és alentir perquè el ressò no tapi la música, però ell ho ha aconseguit fent una versió més picada”, comentava al final el mestre català (establert a Alemanya) Josep Caballé Domènech. Com ell, un miler de convidats van tenir el privilegi d’assistir al miracle artístic i sentir l’estrena mundial del canadenc Samy Moussa, la suggerent i cinematogràfica Elysium.
Aquest concert, que el director alemany i l’orquestra vienesa van voler fer a la Sagrada Famíllia com a part del seu projecte de simfonies de Bruckner per emblemàtiques catedrals europees, era molt més que una cita amb la clàssica a la ciutat de Barcelona. Era la confirmació que aquest temple kitsch, aquesta joia arquitectònica de mai acabar, amb un misteriós bosc de columnes a l’interior, més les vidrieres psicotròpiques o els símbols apostòlics d’estètica d’horòscop –el lleó de Sant Marc, el toro de Sant Lluc...– , té el do de concentrar les mirades a escala global. Amb el seu magnetisme, Barcelona no només haurà estat de les primeres a reobrir les sales de concerts en pandèmia, sinó que haurà reprès la intensa relació amb el món on l’havia deixat.
Tot i això, no es pot dir que acudís la plana major del Govern o de l’Ajuntament a l’excepcional esdeveniment cultural que retransmetran 40 televisions: hi va ser la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, i el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni. Es va excusar el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, i Lluís Maria Martínez Sistach, l’arquebisbe emèrit que va gestionar la benedicció del temple per part de Benet XVI, va enviar una salutació. Sí que van celebrar al compositor austríac –l’obra és contemporània del projecte de la Sagrada Família– l’ambaixador Christian Ebner i el cònsol José María Bové. Per part de l’Església, va parlar el bisbe auxiliar de Barcelona, Sergi Gordo, dels paral·lelismes entre Antoni Gaudí i Anton Bruckner, “ambdós homes de fe”. “Vivim aquest esdeveniment com una cosa única i providencial que arriba com una ona d’esperança”, va dir, afegint que el projecte no tenia cost pel temple. El va produir RTVE sota la promoció de la Fondazione Pro Musica e Arte Sacra.
La representació institucional no va anar d’acord amb la importància de l’esdeveniment