Estàtues que no vam voler veure
Què cal fer amb els monuments històrics que cauen del pedestal? Un museu submarí amb bustos de líders com Lenin o Stalin i el parc Muzeon de Moscou són dues solucions originals de l’espai exsoviètic, on ja tenen experiències retirant estàtues
Amb les revolucions o el canvi de valors dominants els monuments històrics de molts països perden l’equilibri i cauen. A l’espai exsoviètic, on s’enderroquen estàtues comunistes des del final de l’URSS, les que feien nosa s’han guardat en magatzems, s’han dut a museus, s’han oblidat en soterranis i fins i tot s’han venut.
Aquesta va ser la solució triada el mes passat per l’Ajuntament de Zvenigorodka, una ciutat de l’óblast de Txerkasssi, al centre d’Ucraïna. El Consistori va subhastar una estàtua de Lenin que abans havia estat a la via pública de la ciutat. Les arques locals van aconseguir d’aquesta manera 311.500 hrívnies (uns 9.800 euros), tres vegades més del preu inicial a què s’havia ofert. La subhasta es va celebrar el 3 d’agost.
Per la figura, un monument de bronze de dues tones de pes, es van interessar dotze potencials compradors de diverses regions d’Ucraïna, segons el portal Ukrinform. Una dona de l’óblast de Donetsk va ser la que va licitar més alt. “Els diners que hem rebut aniran al pressupost municipal; comprarem o farem alguna cosa que sigui útil”, va explicar l’alcalde, Oleksandr Saenko.
Després de la revolució proeuropea del Maidan del 2014, els diputats locals van lliurar l’estàtua a un museu militar. Però aquest any han decidit amortitzar-la. El procés de “descomunització”, encetat després del final de l’URSS, el 1991, es va impulsar a Ucraïna el 2015 amb noves lleis per retirar de la via pública símbols i monuments del passat soviètic. Però des de la desintegració de l’URSS s’han trobat solucions més originals que el simple recurs de guardar o vendre les estàtues.
El 1992 Vladímir Borumenski, un instructor de submarinisme de Donetsk, va tenir una pensada. Va decidir col·locar diversos bustos soviètics sota les cristal·lines aigües del cap de Tarjankut, a la costa occidental de la península de Crimea, a fi d’evitar que es destruïssin.
Amb el temps, va anar portant a aquest lloc paradisíac del mar Negre més figures, i el va convertir en un petit museu submarí. Entre les algues i els peixos de colors es poden veure bustos de Lenin, Stalin o altres capitostos soviètics. I tampoc no hi falten escriptors de l’època, com el poeta Serguei Iessenin, un dels més populars del segle XX.
“La idea va néixer d’ençà de la destrucció de la Unió Soviètica, quan els bustos dels líders soviètics els van treure dels despatxos dels caps de les empreses i van començar a aparèixer als mercats, on ell els comprava”, explica a La Vanguardia
Irina Petrova, que dirigeix el centre de submarinisme Afalina, el més antic de Tarjankut. Fa anys que Borumenski no hi viatja i ha delegat en Petrova, vella amiga, la vigilància i cura del seu particular “passeig dels Líders” soviètics.
Tot va començar amb un bust de Lenin, que Borumenski va col·locar el 1992 sota l’aigua a prop de la costa. Un any després hi va tornar i a la petita figura li faltava el cap. De manera que va decidir continuar amb el seu petit projecte, però portant els bustos dels líders soviètics cap a aigües més profundes. Els primers habitants de l’avinguda van ser dos de Lenin, un de Karl
Marx i un altre del militar i polític Kliment Voroixílov, que Borumenski va situar a 70 metres de la costa i a 13 metres de profunditat.
El “passeig dels Líders” del cap Tarjankut va ser al principi una iniciativa molt personal. I com que no era oficial, amb el temps altres persones van començar a utilitzar la badia per col·locar una altra mena d’estàtues. Això no va agradar a Borumenski, explica la seva amiga. “Va arribar a patentar el passeig dels Líders, però això no va impedir que es continuessin col·locant noves exposicions d’escultures fora del tema original”, explica Petrova via correu electrònic.
Avui, a més dels bustos soviètics, els bussejadors poden recrear la seva vista amb reproduccions força variades: des de la Torre Eiffel fins a l’esquelet d’un dinosaure.
“En Vladímir em va donar autoritat per vigilar l’avinguda i decidir sobre noves exposici
Un instructor de submarinisme va posar bustos dels líders soviètics a les aigües del cap de Tarjankut
ons. Algunes persones se’m van adreçar, però en general aquest museu ha crescut de manera espontània. L’únic que he protegit és el passeig dels Líders, perquè la idea de Borumenski no mori, i vaig arribar a retirar la llosa funerària que algú va llevar d’una tomba”, explica Petrova.
A hores d’ara es calcula que aquest museu o cementiri submarí l’integren més de 60 bustos, incloent-hi els de l’època soviètica i els monuments autoconvidats. El més profund es troba a 20 metres de la superfície. Les impressionants imatges que s’han anat publicant des d’aleshores han fet que sigui un entorn “molt sol·licitat” pels submarinistes. Però, apunta la seva curadora, no és en un lloc apte per als principiants que fan la seva primera immersió.
Per la mateixa època a Moscou es va desenvolupar una idea semblant, però aquesta vegada impulsada des del poder. Després de la demolició de no poques estàtues al començament de la nova Rússia, el llavors alcalde de la ciutat, Iuri Lujkov, va decidir crear un espai no només per acumular els monuments, sinó també perquè formessin part d’un projecte de més envergadura i que quedessin exposats per a qui volgués passejar-s’hi.
El lloc triat va ser la ribera del riu Moskvà, a prop de la casa central del Pintor i no molt lluny del força desconegut parc Gorki. El parc va rebre l’estatus de “museu d’escultura a l’aire lliure” i va acollir monuments de líders soviètics, que són obres de diferents èpoques concebudes per escultors de fama mundial. Es va crear així un original museu a cel obert, el parc Muzeon, que, després de diverses remodelacions i amb l’impuls renovador de l’última dècada, s’ha convertit en un dels centres artístics més coneguts de la capital russa.
“D’una banda, Muzeon és una atracció turística; aquí, al centre de Moscou, en una àrea petita, s’han recollit al voltant de 700 obres de pedra, metall, materials compostos. Són monuments de l’era soviètica i el període del realisme socialista, obres d’artistes d’avantguarda i contemporanis russos, com també art públic. Entre els monuments es troben obres de Ievgueni Vutxétitx (el monument a Dzerjinski), Vladímir Lemport, Serguei Merkúrov (autor d’una estàtua de Stalin), Vera Mújina (composició Exigim la pau) i altres escultors famosos”, explica el servei de premsa del parc Gorki, del qual depèn. Entre les seves obres més interessants podem contemplar El guàrdia, de Leonid Sherwood, del 1934, la més antiga del parc.
Amb un encant especial, el Muzeon és un paradís apartat, que acull a més l’edifici d’art modern de la Galeria Tretiakov. Entre els seus arbres podem trobar diverses cares de Lenin i el bust de granit negre de Marx, el majestuós pedestal de Felix Dzerjinski i la calma d’un Kalinin assegut.
Amb la desintegració de l’URSS el 1991 van perdre l’equilibri. El Consell dels Diputats del Poble de Moscou va decidir desmantellar les seves escultures el 24 d’octubre d’aquell any. Algunes eren en llocs emblemàtics de la passada era comunista. La de Dzerjinski, el creador de la Txeca, presidia l’esplanada davant la Lubianka per motius obvis. Un Stalin de granit vermell va estar durant dècades al costat del teatre Bolxoi.
Enmig de tots plegats hi ha visitants que amb el bon temps improvisen un pícnic sobre l’herba, i algú assegut en un banc que compartiria el seu entrepà amb aquests protagonistes de la història. Però al Muzeon també hi ha altres escultures, un ondulat Don Quixot i un bell i jove Serguei Iessenin, però també mostres temporals.
I és que aquest parc no és només una exposició d’escultures. “Els últims anys, s’ha convertit en un dels llocs culturals i educatius més interessants de la ciutat”, diu el seu servei de premsa, que destaca el seu cinema a l’aire lliure Moschino Muzeon o el pavelló Escola, on s’imparteixen conferències sobre la història de l’art, performances i classes magistrals d’artistes contemporanis, directors, periodistes, gestors de mitjans i artistes. A més, “el parc sovint acull festivals de música, exposicions, plein-airs, excursions i gimcanes”, actualment amb un programa reduït a causa del coronavirus.
De tant en tant sorgeixen iniciatives per col·locar aquestes estàtues a la via pública. Com l’any passat, quan un grup d’escriptors d’esquerres van proposar de tornar Fèlix de Ferro a la Lubianka. “Cal deixar el monument de Dzerjinski en pau. Atès que en la societat hi ha posicions molt oposades, tant respecte a Dzerjinski com al [Mausoleu de la plaça Roja] de Lenin, és millor no plantejar aquesta mena de preguntes. Arribarà el seu moment i tot es decidirà per si sol”, va dir aquest mes d’agost Valeri Fadéiev, cap del Consell de Drets Humans adjunt a la Presidència. I és que avui Rússia no vol revolucions.
Passejant entre els arbres del Muzeon podem trobar diverses cares de Lenin i el bust de Marx