Invitació a la petitesa
Al Barça li sobren problemes, però n’hi ha un que actua en silenci, amb un efecte extremament nociu. És un problema de percepció. La derrota contra el Bayern no es va diferenciar de les golejades que li van infligir el Juventus i el PSG al Camp Nou, llevat d’un aspecte crucial: la resignació. “És el que hi ha”, va declarar Piqué després del partit. Ronald Koeman va secundar la tesi del central en la conferència de premsa. A la mateixa finestreta de justificacions va recórrer bona part del periodisme i un percentatge no quantificable, però sens dubte digne d’esment, de l’afició.
No hi ha dubte de la distància que hi ha entre el Bayern actual i el Barça d’aquests dies, menys per la distància en la qualitat dels jugadors que per l’abisme de confiança, convicció i eficàcia que separa tots dos clubs. Un és un exemple d’autoestima. L’altre s’assumeix amb una petitesa insòlita, impròpia d’una institució que per sobre de totes les dificultats és un dels principals referents del futbol mundial. El Barça es va guanyar aquesta condició per història, èxits, estil i originalitat. No només va ser gran: es va sentir el més gran. És difícil construir un relat com el del Barça en el futbol. Va apostar per una via contracultural, per emergir de dècades de frustracions. Va decidir ser diferent i ho va aconseguir, no sense errors, crisi i divergències, però les decepcions no van avortar un recorregut que va començar fa més de 30 anys. Quan arribaven les dificultats, al Barça el sostenia un terra més ferm que als altres: el seu model de futbol, no en el sentit tàctic ni en la xerrameca, sinó les idees bàsiques que defineixen un club i el seu equip.
No calia ser del Barça, ni tan sols estar pendent de tal o tal època del Barça, per identificar-lo amb una manera de ser i d’estar. Amb tots els matisos que es vulguin, és difícil trobar un equip al món amb un fil conductor més evident i rotund. El Barça no va guanyar per edificar un relat victoriós. Primer va construir la narrativa i després va arribar l’èxit. Un club que s’havia caracteritzat per les seves inseguretats es va començar a distingir per la fermesa de les seves conviccions i l’autoritat per traslladar-les al palmarès. Tot això està a un centímetre de perdre’s, amb conseqüències desastroses. El pitjor de la seva actuació lamentable contra el Bayern va ser el missatge que va enviar abans, durant i després del partit. El Barça de Ter Stegen, Piqué, Busquets, Jordi Alba, De Jong, Pedri i Memphis, per citar set internacionals a Alemanya, Espanya i Holanda, es va assumir com un equipet davant un rival que s’interioritza com un equipàs. Sí, al Bayern hi juguen Neuer (35 anys), Lewandowski (33) i Müller (32), uns quants joves amb prou feines coneguts fa dos anys (Süle, Upamecano i Davies), jugadors bregats (Kimmich, Pavard, Sané) i Musiala, que té la mateixa edat que Pedri però no va ser elegit millor jove de l’Eurocopa. El guardó se’l va emportar Pedri. Ni de bon tros hi ha l’abisme que es pretén establir entre els jugadors dels dos equips.
Aquest fenomenal Bayern és producte d’una crisi. Fa 20 mesos ocupava la setena posició de la Bundesliga i havia acomiadat l’entrenador (Niko Kovac). Fora d’això era el mateix club orgullós i ben gestionat. Un any després, el Bayern havia guanyat els sis grans títols reeditant la gesta del Barça de Guardiola el 2009, un altre equip que va sorgir d’una greu crisi institucional i futbolística. Aquell Barça estava presidit per una divisa: la grandesa no es negocia. Això ja no es predica. Preval l’autocompassió, la falta d’autoestima i la resignació. La invitació a la petitesa, en definitiva. És el que hi ha.
En el Barça actual preval la resignació, l’autocompassió i la falta d’autoestima