Miami, la ciutat condemnada
El nou turisme americà (2)
Entre la runa de la torre Champlain, al municipi de platja de Surfside, potser hi ha les últimes proves que Miami és una ciutat condemnada. Ningú no relaciona directament l’esfondrament del bloc de 12 pisos el 24 de juny amb les pujades del nivell del mar. Però aquell formigó i ferro desgastats i rovellats, corroïts per l’aigua i la sal, amaguen un missatge no gaire esperançador per a la metròpolis immobiliària i turística al sud de Florida.
Al pàrquing subterrani de l’edifici el sostre es va desplomar i va provocar el desastre, atès que “les inundacions habituals van desprendre humitat carregada de sal que hauria debilitat el formigó i l’acer de reforç”, va explicar al seu moment un enginyer municipal consultat pel Miami Herald. Es refereix a les conegudes com a sunny-day floods, inundacions cada vegada més freqüents els dies de marea alta, fins i tot quan el cel és clar com a les postals de platja, palmeres i hotels art déco.
Després d’una pujada de 13 centímetres del nivell del mar des del 1993, el nombre d’aquestes inundacions s’ha quadruplicat en cinc anys. Hi ha tanta aigua salada als garatges de Surfside o Miami Beach que, després d’una marea alta ara fa cinc anys, un veí va trobar un pop xipollejant en un bassal vora el seu cotxe.
Ja es dona per inevitable una pujada de 12 centímetres més abans del 2030, però podria arribar a ser el doble segons geofísics de la Universitat de Florida. Si les glaceres es fonen –les últimes notícies des de l’Àrtic no són bones– la pujada podria arribar a dos metres abans de finals de segle, prou per inundar una ciutat que fins a mitjans del segle XX era un aiguamoll infestat de mosquits i caimans.
Després del doble ensurt de la pandèmia i de la caiguda de la torre Champlain, Surfside, i Miami en general, aixequen el cap. Els hotels ja superen les taxes d’ocupació del 2019 malgrat la gairebé completa absència de turistes estrangers i una xifra encara minsa de convencions i creuers. “Estem recuperant la normalitat”, va comentar un funcionari municipal a mitjans de juliol després de sortir del centre de suport als familiars de les 97 víctimes del desastre a Surfside.
Més avall, a South Beach la festa reneix i els talons alts de Jimmy Choo tornen a trepitjar Ocean Drive. “Aquest és el negoci de les bones notícies; tornem a crear llocs de treball en l’hostaleria que no poden ser deslocalitzats”, va dir en una entrevista Bill Talbert, responsable de turisme de la ciutat que preveu un any rècord el 2022. Però la normalitat a Florida tal com avança el segle no serà el que era.
Hi ha dos escenaris per al xoc de Miami amb el seu clima, explica Mario Ariza, periodista del South Florida Sun Sentinel i autor del llibre Disposable city, tot un epitafi avançat de la ciutat. “Pot ser una mort lenta o una mort sobtada”, explica. Al primer escenari, les inundacions –agreujades per un subsol de pedra porosa com una esponja– eleven gradualment el cost de les assegurances de propietat fins a nivells prohibitius. Això provoca el col·lapse del preu dels terrenys i, com que el gruix de la recaptació fiscal prové dels impostos sobre immobles, la ciutat es queda sense fons per afrontar el cost de les mesures de prevenció.
A l’escenari de mort sobtada, un huracà de la nova generació de superciclons potenciats tèrmicament pel mar escalfat inunda la ciutat i provoca un èxode massiu. Encara que s’eviti el desastre mitjançant la construcció de barreres antiinundació i nous sistemes de bombatge d’aigua, l’evacuació parcial de les àrees més vulnerables sembla inevitable.
El previsor alcalde de Surfside, Daniel Dietch, científic mediambiental, ha creat un fons de reubicació per als qui hagin de marxar. Però a la resta de la ciutat, l’amenaça es minimitza. “El risc ja l’estan quantificant els mercats financers”, diu Ariza. A Florida, tanmateix, “hi ha una capacitat il·limitada per negar la realitat”.
Lluny de fugir-ne, cada any s’instal·la més gent a Miami. El 2019 van anar a Florida 900 persones cada dia i la pandèmia ha augmentat el flux de novaiorquesos i californians atrets pels baixos impostos sobre la renda i la llibertat de moviment en un estat fins i tot més despreocupat per la covid que pel canvi climàtic. El governador, el republicà Ron DeSantis, ha arribat a demandar les empreses de creuers i altres negocis per exigir certificats de vacunació als seus clients.
Gent més jove ja s’afegeix a la migració tradicional dels jubilats. Creix com l’escuma el sector de tecnologia a Miami, on la primera convenció postpandèmia va ser d’inversors en criptomonedes, i hi van participar a primers de juliol 15.000 persones. Una filera de grans blocs d’apartaments de luxe s’ha aixecat al barri de Brickell i creix l’oferta d’hotels de disseny. S’espera un augment d’un 20% de la població de Miami els propers deu anys .
Igual com els turistes, els cervells de la nova economia nouvinguts a Miami semblen aliens
Ningú no relaciona l’esfondrament del bloc de 12 pisos el 24 de juny amb les pujades del nivell del mar
Es dona per inevitable una pujada del nivell del mar 12 cm abans del 2030, però podria arribar a ser el doble
El 2019 es van instal·lar a Florida 900 nous habitants cada dia, molts novaiorquesos i californians
“La de Miami pot ser una mort lenta per inundacions o sobtada per un huracà”, adverteix un expert
al perill climàtic. Peter Thiel, el milmilionari de Silicon Valley que va crear PayPal i inverteix milions de dòlars en biotecnologia dissenyada per frenar el procés d’envelliment humà, acaba de comprar una mansió per 20 milions de dòlars a Venetian Island. Aquesta illa artificial de la llacuna desapareixerà sota l’aigua abans del final del segle, segons les ultimes previsions.
Això sí, molts dels blocs d’apartaments de luxe que s’aixequen desafiadors mentre d’altres es desplomen no tenen llogaters i són objecte del capital especulatiu i blanquejador procedent d’un mercat global.
Paradoxalment, atès el menyspreu dels líders republicans a Florida pel Govern a Washington, l’únic que esmorteeix l’impacte del creixent nivell del mar és el programa federal d’assegurances contra les inundacions.
En una ciutat on la desigualtat extrema de renda s’acosta, per exemple, a la d’un país com el Brasil, la crisi mediambiental i econòmica pot ser devastadora. Curiosament, els ciutadans de rendes més baixes ocupen el terreny més elevat de la ciutat, una herència de l’històric desig dels més rics de viure a prop de la platja. “Quan arriben els huracans jo marxo cap al meu barri perquè això s’inunda”, va dir un treballador de l’hotel i camp de golf de Donald Trump, el Trump National Doral.
Però aquest insòlit avantatge dels pobres pot ser efímer. Ja es veuen senyals d’una mena de gentrificació mediambiental en què la pujada del preu d’immobles en terrenys més alts expulsa els veïns de renda baixa. La petita Haití, apartada de la costa i menys vulnerable a les inundacions, es veu assetjada per l’expansió del districte de disseny i Wynwood, nous barris destinats a les classes creatives on l’art contemporani ha estat el perfecte vehicle per als immobiliaris i les marques de luxe.