El llegat d’Angela Merkel
La cancellera ha pilotat crisis gairebé 16 anys amb un estil assossegat i pragmàtic
L’era Merkel s’encamina al seu final. Alemanya celebra diumenge vinent unes eleccions generals amb aroma de crepuscle d’una època. Després de gairebé 16 anys en el poder, la cancellera democristiana Angela Merkel, la líder europea més rellevant a Europa i al món del segle XXI, no es presenta als comicis per una decisió pròpia que va prendre el 2018.
Especialista a afrontar diverses crisis de gran envergadura i a reforçar-s’hi, forjadora d’un estil de lideratge assossegat i pragmàtic, Merkel deixa al seu successor o successora a la cancelleria un llegat amb moltes llums i també algunes ombres. Els sondejos electorals auguren llargues negociacions per a la formació del futur govern, de manera que tot indica que Angela Merkel continuarà algunes setmanes, fins i tot mesos, exercint com a cancellera en funcions.
El balanç d’aquests gairebé 16 anys de merkelat (seran 16 si continua en el càrrec fins al 22 de novembre, aniversari de la seva primera elecció com a cancellera) dibuixen una estadista sòbria, analítica –és física i doctora en química quàntica–, i propensa a pensar molt abans de pronunciarse. El gest que fa ajuntant les mans –conegut com a Merkel-Raute ,el rombe o diamant de Merkel– és ja una metàfora de la seva manera de fer política. Però se l’acusa d’imprecisió deliberada.
“El pragmatisme i la recerca de consens són valors per a Angela Merkel per se; una vegada va citar la famosa frase del canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt ‘qui té visions hauria d’anar al metge’, lcosa que diu molt de la seva opinió sobre les grans estratègies”, diu l’historiador Ralph Bollmann, autor de la biografia Angela Merkel. Die Kanzlerin und ihre Zeit (Angela Merkel. La cancellera i el seu temps). Bollmann està d’acord amb la idea general que “la senyora Merkel ha aconseguit transmetre als alemanys la sensació de normalitat, seguretat i estabilitat que la majoria vol”.
Al capdavant de l’habitual aliança conservadora entre el seu partit, la democristiana CDU, i la socialcristiana CSU bavaresa, Merkel va derrotar a les urnes del 2005 per només un punt al llavors canceller socialdemòcrata, Gerhard Schröder, i va aconseguir pactar amb l’SPD un govern de gran coalició.
Hi ha consens entre els analistes que Merkel va obtenir el benefici polític de les reformes del mercat de treball i de l’Estat del benestar que Schröder i els seus socis ecologistes van aplicar per fomentar el creixement econòmic i reduir l’atur. Aquestes reformes, un paquet de mesures batejat com a Agenda 2010, han perjudicat la població més modesta i vulnerable –es van crear els coneguts minijobs, llocs de treball amb sou inferior a 450 euros al mes sense gairebé cotització– i expliquen en bona mesura el miracle econòmic alemany.
I expliquen també en part la permanència de Merkel, que va capitalitzar la difícil decisió del seu predecessor. A principis de la dècada del 2000, la taxa d’atur superava el 10% i el dèficit ultrapassava el límit del 3,3%. Ara, tot i que la pandèmia del coronavirus ha impactat en l’economia en general, l’atur a Alemanya ronda el 6% i, també gràcies a la injecció d’ajuts antivirus a les empreses, el PIB torna a créixer. La primera economia d’Europa i quarta del món remunta.
El gran retret que es fa a Merkel és no haver fet reformes ni haver fomentat la despesa pública en inversions necessàries. Alemanya és una nació exportadora, amb una indústria potent que fabrica de tot, però hi ha moltes infraestructures obsoletes. Les carències en digitalització –que van castigar les escoles durant el tancament per la covid– resulten xocants en un país ric com aquest. L’obsessió de Merkel i els seus ha estat sempre estalviar: el famós Schwarze Null (zero negre), és a dir, els pressupostos equilibrats, un dogma que l’actual Executiu de conservadors i socialdemòcrates s’ha saltat només per l’emergència de la pandèmia.
“Certament ha estat greu la seva negativa a donar prioritat a la inversió pública; vaig presidir una comissió independent d’experts que assessorava el Govern, que no es va prendre mai aquesta qüestió seriosament”, assenyala Marcel Fratzscher, president de l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica (DIW) de Berlín. Segons Fratzscher, l’Executiu de Merkel “no va treballar per alleujar el deute dels municipis, un 30% dels quals està endeutat; no va invertir en protecció del clima ni en infraestructures”.
Va imposar l’austeritat en la crisi de l’euro, va obrir fronteres als refugiats i va impulsar la ciència en la pandèmia
A Alemanya no hi va fer reformes ni va invertir en infraestructures, i la digitalització és una assignatura pendent
En la seva obra de govern, Merkel ha practicat un pragmatisme guiat més per la música del moment que per conviccions o programa. Hi ha qui ho considera oportunisme i instint de supervivència política, i hi ha qui creu que això és escoltar el pressentiment de la societat. Així, quan el 2011 el desastre de Fukushima va horroritzar l’opinió pública alemanya, la cancellera va donar un cop de volant i va decretar l’abandonament gradual de l’energia nuclear. Només va acceptar introduir el salari mínim el 2014 per exigència dels seus socis socialdemòcrates. I, després d’haver-se oposat sempre al matrimoni homosexual, el juliol del 2017 va propiciar la seva equiparació legal en una votació al Bundestag perquè al setembre hi havia eleccions.
L’únic moment en què, segons tots els indicis, no va actuar segons aquest esquema calculador i va abandonar la seva llegendària prudència va ser en la crisi dels refugiats del 2015. El 4 de setembre d’aquell any, Angela Merkel, adduint “motius humanitaris”, va obrir fronteres a la multitud de persones que fugien de conflictes a Síria, l’Iraq i l’Afganistan. La seva controvertida aposta, que va suposar l’entrada al país de més d’un milió de sol·licitants d’asil, i la seva famosa frase Wir schaffen dones (traduïble per “podem ferho” o “podem aconseguir-ho”), estan destinades a destacar en el relat que del seu llegat faran els llibres d’història. En aquell moment, molts europeus van lloar la iniciativa –d’altres, no tant–, i la ultradreta alemanya va aprofitar per ancorar-hi la seva retòrica antiimmigració de tons xenòfobs.
En aquella època es va esborrar com per art d’encantament el mal record que d’Angela Merkel tenien els països del sud d’Europa per la política d’austeritat que va imposar a la UE els anys de la crisi financera a partir del 2008-2009 i la crisi del deute sobirà de Grècia. Ella i el seu llavors ministre de Finances,
l’inamovible Wolfgang Schäuble, van pilotar les negociacions a Brussel·les que, malgrat els costos i exigències, van mantenir l’eurozona dempeus.
En una entrevista amb aquesta corresponsal el juny del 2020 al costat de periodistes del grup Europa, del qual La Vanguardia forma part, Merkel va dir que, tot i que en la crisi financera o la qüestió migratòria ja s’havia vist que “Europa encara no és troba prou preparada per suportar una crisi”, davant el desafiament del coronavirus, “tots els Estats membres tenim un interès genuí a mantenir un mercat únic europeu fort i a presentar-nos al món com un bloc”. A Brussel·les s’estaven negociant els fons de recuperació –que finalment van tirar endavant–, i en aquesta cita a Berlín va quedar clar que Merkel convenceria els seus compatriotes que l’ajuda financera de la UE als països del sud seria beneficiosa per a l’economia alemanya.
“Durant aquests anys, la cancellera Merkel ha simbolitzat l’estabilitat i el multilateralisme per a molts països europeus i per a altres socis internacionals; però durant el seu mandat el món s’ha tornat menys predictible, com vam veure amb Trump”, afirma la politòloga Cathryn Clüver Ashbrook, directora de la Societat Alemanya de Política Exterior. A parer seu, “Merkel ha intentat mantenir un equilibri entre els EUA i la Xina, però la seva política de ‘compromís’ amb la Xina evolucionarà cap a una línia més ferma per part del seu successor”. A l’època en què Donald Trump era president dels Estats Units, Angela Merkel va ser saludada com a nova líder de l’ordre liberal internacional. Però ella, poc amiga d’abordar les crisis en termes existencials, va replicar en públic que aquest no és el paper d’un canceller d’Alemanya.
En la seva obra de govern s’ha guiat de vegades més per la música del moment que no pas per conviccions