Uns dies de setembre

Vaig passar la primera quinzena de setembre amb els nets, en una casa rural. Una casa de poble senzilla i fosca, com les d’abans, amb terrats lluminosos, mobles dels anys cinquanta i un pati sense gespa, en un racó del qual hi havia un hortet on creixien tomàquets i albergínies. L’única sofisticació era una piscina de plàstic on els menuts es van remullar festivament fins i tot els dies que va ploure.

No en diré el nom: quan un paradís és massa conegut esdevé un infern. Només diré que és un llogaret d’uns 150 habitants, a la part més rural de l’Empordà, en una vall oberta entre turons boscosos, plena de camps de conreu i granges de bestiar. Amb una piscineta, l’hortet i uns quants caus de formigues no calia sortir del pati, però, naturalment, vam anar a caçar llagostes i cargols, a buscar figues i mores, a córrer en bicicleta pels camins boscans. Passejant a l’hora de la posta pels carrerons del poble, vam anar a parar a una gran casa pairal del XVIII. Un casal sobri, geomètric: un gran quadrat amb un barret de teules, piramidal. A la façana, completament neta d’elements ornamentals, un escut nobiliari de pedra, on destaquen unes roses, sobre una gran porta dovellada. Resistent, però cansada, la casa nota el pes dels anys.

Ens vam acostumar a visitar l’era de la casa, privada, però d’accés lliure, perquè donava a un camp on pasturaven oques i cavalls. Fascinats pels animals, els nens s’entretenien observant-los, mentre jo deixava córrer la imaginació admirant el jardí de la casa. Un veritable hortus conclusus, amb un pi altíssim, italià, uns quants vells xiprers, el tronc desfullat d’una palmera i diversos parterres, protegits per retallades tanques de boix. Envoltat d’un mur de pedra, amb una solemne porta d’entrada d’ornaments arruïnats, aquell jardí, bell com una princesa morta, insòlit en les cases pairals empordaneses, evocava l’esplendor i l’elegància d’uns temps senyorials, ja perduts.

Un dia que vam anar a veure les oques, a l’era de la casa hi havia un home que rentava un petit cotxe, amb esponja i galleda, com es feia abans. Jo m’havia informat per internet sobre la casa i assenyalava a la meva dona les roses de l’escut nobiliari. L’home se’m va acostar.

–Veig que està molt informat. –Volia saber coses d’aquesta casa, que és extraordinària! Trobo que el jardí és una meravella –vaig contestar.

–És casa meva.

Així va començar una conversa sobre l’origen de la seva família, documentada des del segle XIII, que va incloure unes anècdotes sobre una de les personalitats que el seu llinatge ha donat al llarg dels segles. Va subratllar, també, les dificultats de mantenir el patrimoni rústic, tan extens com poc rendible. No es va queixar, com fan tants propietaris rurals, de la falta d’ajuts, però va lamentar l’evolució de la societat, que, amb una gran indiferència, abandona sobre l’esquena de la pagesia un deure enorme: ecològic, alimentari, territorial. L’hereu d’una nissaga de vuit segles rentava l’utilitari amb les seves mans i parlava com un estoic. En temps passats, aquella casa es mantenia sola, ara tots els esforços es dediquen a evitar que no caigui. “Em passo els anys treballant per la closca, no puc entrar mai a dins”, va dir. La frase feia referència a l’esforç herculi per mantenir aquella gran casa dreta, però em va semblar una síntesi perfecta del món actual: s’han de fer tants esforços per evitar que tot s’ensorri, que no hi ha mai temps per obrir el cor i deixar que la vida reposi.

S’han de fer tants esforços per evitar que tot s’ensorri...!