Polònia, Hongria i els valors europeus
Fa una pila d’anys, un alt funcionari de Brussel·les, francès, em va explicar la seva oposició a l’ampliació de la Unió Europea als països nòrdics amb aquest argument: “Per a Espanya i França, la Unió és com dos vellets que de nens van anar junts a l’escola i que es troben al carrer i recorden com es barallaven sovint al pati, el cop que es van enamorar de la mateixa nena, la rivalitat que sentien, les renyines amb els companys de curs, i acaben abraçant-se amb llàgrimes als ulls. Doncs bé, els països nòrdics anaven a una altra escola”.
Aquesta comparació m’ha vingut al cap molts cops des de llavors, però no en relació amb Suècia i Finlàndia, que eren els països als quals aquell alt funcionari es referia i que no sé si van anar a la mateixa escola que nosaltres però que almenys eren del barri, sinó als països de l’Est europeu, i concretament a Polònia i Hongria, que estan immersos des de fa temps en una deriva autoritària que els està allunyant de l’esperit democràtic de la Unió.
Aquesta deriva es manifesta en un gran nombre de camps. La política de Polònia –el país més religiós d’Europa– està dominada pel partit d’extrema dreta Dret i Justícia, que defensa els valors familiars més rancis i que està erosionant la llibertat de premsa i la independència judicial. A més, no accepta la no discriminació contra els homosexuals. Quan es va adoptar el tractat de Lisboa –l’equivalent de la Constitució europea–, Polònia ja va intentar que s’aprovés una clàusula que li permetés no sotmetre’s als principis de la Unió en aquest camp. No ho va aconseguir, en bona part per l’actuació decidida del president Zapatero, que s’hi va oposar frontalment, però això no li ha impedit mantenir una política que ha vorejat sovint l’homofòbia.
Per la seva part, Hongria –un país fortament nacionalista, amb contenciosos amb els països veïns per les minories d’origen hongarès que viuen fora de les seves fronteres– està dirigida des del 2010 per un polític populista i euroescèptic, Viktor Orbán, que defensa obertament un Estat il·liberal. El seu Govern combat la llibertat de premsa i la independència dels tribunals, s’oposa a la immigració i és obertament homòfob.
Tots dos països, juntament amb els altres membres de l’Europa de l’Est, van entrar a la Unió Europea amb la idea que Europa estava en deute amb ells, per haver-los abandonat a les urpes soviètiques. Aquesta mentalitat, que venia a ser com si Espanya hagués culpat Europa pels quaranta anys de franquisme, no presagiava res de bo. A més, tots ells desitjaven exercir la sobirania que acabaven de recuperar.
La seva prioritat era obtenir una garantia de seguretat davant de Rússia i sentirse part de la família europea, cosa que podrien haver obtingut incorporant-se a l’OTAN, però van voler ingressar a la Unió i no sé si eren prou conscients de les obligacions que contreien. Després de més de quaranta anys sotmesos a l’autoritat de Moscou, potser els hauria anat bé volar una mica pel seu compte, per no passar en tan poc temps de l’òrbita de Moscou a la de Brussel·les. Gairebé tots han tingut dificultats per adaptar-s’hi. La manca de tradició democràtica i els anys de comunisme són un llast molt feixuc.
Com que la maquinària de la Unió és lenta, perquè hi ha molts interessos en joc i posar-se d’acord entre tots els membres no sempre és fàcil, fins ara Polònia i Hongria han aconseguit anar fent la viu-viu amb la seva política d’erosió de la democràcia sense problemes massa greus amb Brussel·les. Sovint, per defensar-se de les admonicions de les institucions comunitàries han bloquejat decisions que interessaven als altres països membres. La regla de la unanimitat que pesa sobre moltes decisions de la Unió els ha facilitat aquest xantatge.
Ara, però, han topat amb un obstacle molt difícil d’esquivar: la Comissió Europea, que com a guardiana dels tractats té l’obligació de protegir la legalitat, ha bloquejat la transferència dels fons per a la recuperació postcovid a tots dos països fins que deroguin les normes contràries a la independència judicial i al principi de no discriminació contra els homosexuals i, en el cas d’Hongria, fins que, a més, prengui mesures per lluitar contra la corrupció.
Polònia i Hongria reben ajudes molt generoses de la Unió. Les partides del fons de recuperació que tenen assignades equivalen a més del 7% i del 5% del PIB, respectivament, de manera que el bloqueig d’aquests fons és un revés molt seriós. Lògicament, els governs de tots dos països continuaran apel·lant a la sobirania nacional i defensaran el dret a prendre les decisions que considerin oportunes. Però l’enfrontament ha arribat a un punt en què la Comissió Europea ja no pot fer marxa enrere, perquè perdria tota la credibilitat. Prou paciència ha tingut.
Si els governs de Varsòvia i de Budapest no cedeixen, aquest xoc pot conduir a la sortida d’aquests països de la Unió. Després del Brexit, seria un cop seriós per al projecte europeu, sens dubte. Però aquest no és el perill més greu. El perill més greu és que Polònia i Hongria continuïn sent membres i no respectin els valors democràtics, perquè això seria la fi de la Unió Europea.
Per això celebro que la Comissió Europea hagi decidit prendre aquestes mesures. Segurament confiava no haver-les d’adoptar mai. La gràcia de l’assumpte és que aquesta actitud de Brussel·les no només pot frenar la deriva autoritària i antidemocràtica d’aquests dos països, sinó que reforçarà la cohesió i enfortirà els lligams europeus. Sense proposar-s’ho, els governs reaccionaris i euroescèptics de Varsòvia i de Budapest estan propiciant un pas més cap a la unió política. Ara tothom sabrà que no respectar els valors comuns té un cost. En metàl·lic.
Sense proposar-s’ho, Polònia i Hongria estan propiciant un pas més cap a la unió política