Sermons per TikTok

El sermó de deu minuts no deixa de ser una referència d’autoritat que tindrà ressò entre el clergat

Més enllà d’ordenar que l’únic solsoní autoritzat a cantar sigui Roger Mas, el papa Francesc sempre és una font de reflexions interessants. Una de les últimes va de la durada de les homilies. La setmana passada, en una intervenció a Bratislava va subratllar que els fidels no haurien d’aguantar sermons de quaranta o cinquanta minuts sobre temes espessos i va exhortar els capellans i els bisbes a preparar bé les homilies, partint sempre d’un text bíblic i buscant l’atenció dels feligresos. Com que es veu que els assistents van aplaudir aquestes paraules tan sensates, el Papa es va permetre una broma i, mostrant la blancor argentina del seu somrís, va prevenir-los que anava a dir una maldat i es despatxà agraint l’ovació. “Segur que han començat a aplaudir les religioses, que són víctimes de les nostres homilies!”. Sense pronunciar la paraula mansplaining ,la va definir, i tot seguit es va atrevir a xifrar en deu minuts el temps màxim que haurien de durar les homilies. “Després de vuit minuts la gent perd l’atenció –va establir, aprofundint en la reflexió homilètica–, tret que sigui molt interessant, però el temps hauria de ser de deu a quinze minuts, com a màxim”. Val a dir que aquesta estimació temporal no va ser formulada ex cathedra i, per tant, no hem d’inferir que sigui un càlcul infal·lible, però el sermó de deu minuts no deixa de ser una referència d’autoritat que tindrà ressò entre el clergat. És probable que ahir moltes homilies de la cristiandat fossin una mica més curtes si, com cal esperar, els seus ministres practiquen la virtut de l’obediència.

Quan jo era nen, als Salesians d’Horta teníem un capellà de cognom Ametller i verb molt castanyer que ens clavava uns sermons de por. Literalment, de por. Solia concentrar la seva vèrbola punyent en tot el que ens passaria si no confessàvem els pecats que havíem comès i les coses que deia feien molta por, com a mínim als nens de set o vuit anys. El pare Ametller va aconseguir que la primera paraulota que vaig dir en veu semialta em provoqués una sacsejada interna que encara recordo. La paraula prohibida era hòstia, érem al pati dels petits i vaig pensar que cauria mort allà mateix, fulminat. Anys després, vaig retrobar aquella mateixa sensació de pànic llegint, al Retrat de l’artista adolescent de Joyce, els terribles sermons que el pare Arnall clava a la classe de l’Stephen sobre el pecat i les seves conseqüències. No sé què devien durar, els sermons del pare Ametller. Més de deu minuts, segur. El gènere de terror requereix una certa construcció ambiental “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Per adaptarse al format reduït que proposa el Papa potser els caldrà canviar de gènere (literari) i de mitjà. Algun homileta pioner que es llanci a fer sermons per TikTok?