23 centímetres de separació
Hi ha vegades que la història divergent dels països es mesura per uns quants centímetres de distància. No en són responsables ni els segles d’aïllament religiós, ni el rosari de fortaleses defensives que ericen la frontera, ni les dictadures que censuren o empresonen, ni tan sols la Santa Inquisició que prohibia llibres i idees. Hi ha vegades que cal buscar la culpa en realitats molt més materials i simples. Aquest ha estat el cas d’Espanya. Una vintena de centímetres, la mida d’una barra ordinària de pa, tot just dos pams... Perquè aquesta és la distància que hi ha entre l’ample de via dels trens amb què Espanya es va dotar a mitjans del segle XIX i el de la gran majoria de països d’Europa. En concret, 23 centímetres: si l’ample de via espanyol (i portuguès, així doncs l’ibèric) és d’1,66 metres (1.668 mm per ser exactes), el de la major part d’estats europeus va ser d’1,43 cm (1.435 mm). El desastre estava servit.
Permetin-me un incís. Observo amb una satisfacció poc dissimulada el retorn de l’interès periodístic i mediàtic espanyol cap a la filosofia d’Empèdocles dels elements fonamentals de l’existència: l’aigua, la terra, l’aire i el foc. Per fi comencem a abandonar la dimensió de les idees abstractes i del conflicte entre essències, eteri i etern. La materialitat de la política espanyola d’aquest decenni vindrà donada, en gran part, per la reconfiguració, com al segle V abans de Crist, dels quatre elements fonamentals, encara que a partir d’una formulació actualitzada. Una part substancial de la (geo)política espanyola comença a llançar senyals de comprendre la importància dels elements materials per al nostre futur. De què van si no els debats recents sobre el preu de l’electricitat (eòlica, hidràulica o generada per combustió)? O les preocupacions sobre l’abastament del gas natural
(amb els seus mapes geopolítics, tan ben explicats en aquestes mateixes pàgines, per Enric Juliana)? O els conflictes sobre l’ús i el repartiment de l’aigua? Per no parlar del sòl, de la terra, del seu ús, de la destrucció, de la conservació, del gaudi o del patiment... En aquest retorn al material de la vida (aire i foc, aigua i terra), no podia faltar una història intel·lectual i social espanyola separada de l’europea per tot just 23 centímetres de via fèrria.
Em penso que no exagero. Quan les capitals dels països europeus van començar a enllaçar-se pels camins de ferro d’un mitjà de transport revolucionari, com va ser el ferrocarril, Espanya dormisquejava amb els seus 23 centímetres de separació de via. Mentre poetes i poetesses, compositors, escriptores i intel·lectuals, polítics i empresaris viatjaven amb tren formant la cultura europea a cop de paletada de carbó, núvol de vapor i rètols en diverses llengües a les estacions ferroviàries, Espanya s’acostumava a la placidesa d’un tren que moria a la frontera i que parlava castellà. Van haver de passar més de 120 anys fins que a Espanya es va poder veure un tren que fes el mateix que el 1846 un ferrocarril havia fet entre París i Brussel·les: traspassar una frontera estatal. Així ho va fer el 1969 el Catalan Talgo, dotat amb un eix d’ample variable, que va realitzar el servei Barcelona-Ginebra i que s’afegia així al que, poques setmanes abans, havia fet, canviant de locomotora a Irun, un altre talgo que aquesta vegada havia d’unir Madrid amb París.
Una de les idees que més m’agradaria explorar és justament la importància de la materialitat en la vida de les nacions. Sovint infravalorada, la materialitat ferroviària seria capaç d’explicar bona part de la peresa mental del fet espanyol davant l’europeu, aquell crit de guerra dels i de les regeneracionistes. Per això celebro que estiguem fent els passos perquè, el 2021, any europeu del Ferrocarril, la plena comunicació ferroviària entre Espanya i la resta de la Unió, tant per a passatgers com per a mercaderies, sigui una realitat, començant amb la implantació de l’ample de via internacional al corredor mediterrani. Perquè amb els trens sempre han anat les idees, la música, els llibres, la cultura. Ho ha relatat fantàsticament Orlando Figes en el seu últim llibre sobre la cultura europea, en el qual, llastimosament, Espanya es trobava escassament representada.
La materialitat ferroviària explicaria bona part de la peresa mental del fet espanyol davant l’europeu